Chic: amb molta ànima

Han pas­sat mol­tes coses en la vida de Nile Rod­gers, molt dolen­tes i també molt bones, des que Chic va actuar per pri­mera vegada al Fes­ti­val de Cap Roig ara fa 10 anys: un any després d’aquell con­cert li van diagnos­ti­car un agres­siu càncer de pròstata, pri­mer epi­sodi d’una dura lluita con­tra el càncer que va deci­dir afron­tar “fent més cançons que mai, més con­certs que mai, més col·labo­ra­ci­ons que mai”, com va dir dis­sabte Rod­gers de tor­nada a Cap Roig amb els seus eterns Chic, pletòric d’ener­gia als 66 anys i net al 100% de la malal­tia, que li va revi­far per dupli­cat, ara fa dos anys. Des d’aquell con­cert del 2009, Nile Rod­gers no ha parat ni un moment, a pesar dels trac­ta­ments mèdics: ha man­tin­gut viu el mite de Chic per a les noves gene­ra­ci­ons, col·labo­rant amb els fran­ce­sos Daft Punk o Lady Gaga, té l’agenda plena de con­certs i, ara fa un any, va publi­car el pri­mer disc de Chic des del 1992, un àlbum excel·lent titu­lat It’s about time, del qual dis­sabte a Cap Roig només va inter­pre­tar una cançó, I’ll be there, perquè Nile és molt cons­ci­ent del que vol el públic: èxits.

I un con­cert de Chic és bàsica­ment això, una impa­ra­ble suc­cessió d’èxits: una hora i mitja arti­cu­lada en dife­rents blocs de med­leys amb frag­ments de cançons ben lli­gats, que fun­ci­o­nen en con­junt com una per­fecta sessió de discjòquei per recor­dar al públic la importància del lle­gat de Chic: els clàssics dels tres pri­mers dis­cos del grup, els del període 1977-1979, en plena era disco –als fans fidels ens agra­da­ria escol­tar cançons dels dis­cos poste­ri­ors, però així és la vida– i de les Sis­ter Sledge, pro­te­gi­des de Chic, que els van fer a mida autènti­ques joies. El reper­tori es com­pleta amb una àmplia mos­tra de les com­po­si­ci­ons i pro­duc­ci­ons amb el segell de la Chic Orga­ni­za­tion –l’imperi creat per Rod­gers i l’enyo­rat Ber­nard Edwards, tot i que el pri­mer també va fir­mar pro­duc­ci­ons tot sol– per a Diana Ross, Madonna, David Bowie, Sheila B. Devo­tion, Carly Simon o Duran Duran.

El con­cert es va pro­lo­gar amb el Satur­day de Norma Jean, voca­lista ori­gi­nal de Chic, sonant pels alta­veus. Van entrar en escena els nou músics de la banda i va començar sense tràmits la gran cele­bració hedo­nista del ball, la febre del dis­sabte a la nit, amb Chic cheer, Dance, dance, dance i Every­boyd dance, del seu debut del 1977, per pas­sar al want your love, gran èxit inter­na­ci­o­nal del segon. En el segon bloc, Chic va rei­vin­di­car el seu Diana per a Miss Ross (I’m coming out, Upside down) i les per­les per a les Sledge: He’s the gre­a­test dan­cer i We are family.

Ter­cer bloc: els regals de Rod­gers per a la jove Madonna –Like a vir­gin i Mate­rial girl, el títol que ell li va pro­po­sar per a l’àlbum, però ella va pre­fe­rir fer-se la vir­gi­nal–, Modern love (Bowie), Spa­cer (Sheila) i Why (Simon), abans de fusi­o­nar el Soup for one de Chic amb Lady, del duet francès de house Modjo, que uti­lit­zava un sam­pler del pri­mer: una altra manera de subrat­llar la seva influència en el segle XXI.

Per al quart bloc, més Sis­ter Sledge (Lost in music, Thinking of you, que va ser­vir a Rod­gers per recor­dar el seu germà Edwards), Duran Duran (Noto­ri­ous) i referències al pas­sat gloriós (My feet kee dan­cin’) i l’honest pre­sent de Chic: I’ll be there podria pas­sar per un clàssic de la banda.

En la tre­menda recta final van sonar el Get lucky de Daft Punk, My for­bid­den lover, el Let’s dance de Bowie i el monu­men­tal Le freak, després del qual sobren les parau­les i només queda ballar i per­dre’s de nou en la música. Nile va pre­sen­tar la banda (quina banda!) amb les veus de Kim­berly Davis i Folami, el baix impetuós i precís de Jerry Bar­nes, la potent bate­ria de Ralph Nolle –emu­lant també Bowie a Let’s dance–, dos vents i dos teclats. I per al final va que­dar un altre monu­ment, Good times, que aquest estiu cele­bra 40 anys en plena forma: va posar tot­hom a ballar i uns quants con­vi­dats ho van fer a l’esce­nari. Nile fins i tot va exer­cir de raper amb unes quan­tes estro­fes de Rap­per’s delight, basat en la línia de baix de Good times. Com va dir Rod­gers, sem­pre comu­ni­ca­tiu i atent amb el públic, Chic és un grup de R&B, de disco, de funk i de soul: amb molta ànima. Un gran grup per sobre de les eti­que­tes.