Un cel islandès

La melancolia la va deixar per al final, en un reclamat i únic bis, la cançó que Òlafur Arnalds va dedicar a l’àvia que feia escoltar Chopin, mentre berenaven, a l’adolescent que tocava la bateria en una banda de hardcore metal anomenada Fighting Shit. Les notes al piano, sol, que evoquen enyorança, amb subtils crescendos, però amb un mut final, és el tribut a la persona estimada i al seu pòsit musical, il·luminant l’obscur, que cada tarda s’acumulava; un record que l’islandès Òlafur Arnalds reviu en cada concert.

Deixant de banda aquest final delicat però apesarat, el músic va complaure el públic del Festival de la Porta Ferrada , divendres, amb el seu repertori musical atmosfèric, generador d’ambients. Si cal buscar etiquetes, Òlafur Arnalds, que l’any passat va actuar al Sónar, transita per la clàssica contemporània, l’electrònica i el post-rock. En podem dir música d’ascensor o per escoltar mentre s’escriu aquesta crònica. És música per al silenci. Acompanya i evoca, com si l’absència de la veu, una sirena protagonista i seductora que distreu l’oient, ens fes adonar del poder sonor de les creacions instrumentals, de la força per a la imaginació, i en el cas de les composicions d’Òlafur Arnalds, un minimalisme orquestral que empelta directament amb la natura, amb els paisatges nòrdics, de llacs, neus i geleres. Un cel islandès.

Al principi del concert, després de la introducció, pausada i sigil·losa, Òlafur Arnalds va jugar amb el públic, convidant-lo a cantar una nota, allargant-la. “La gravaré i després la utilitzaré com a base per a la pròxima cançó”, va explicar el músic, que estava acompanyat a l’escenari per tres violins, una violoncel·lista i un bateria. La gran estrella de l’orquestració era Straus, un software que permet afegir el so de dos pianos automatitzats a la melodia que està tocant. Efectes que contribuïen a endinsar-se en un món particular o allunyar-se’n. D’enlairar el vol com a Brot o la sonoritat d’un nou inici amb Only the Winds. En certs moments, al llarg de la presentació del disc re:member , l’atenció absoluta que aconseguia crear Òlafur Arnalds amb composicions que, a diferència del bis, evocaven imatges de cels clars i núvols blancs , evidenciava encara més el soroll extern d’una nit d’estiu al port de Sant Feliu de Guíxols. Un concert a l’aire lliure propicia aquestes contrastos; al final és pòsit com quan Chopin sona i els teus peus ballen.