Els murs i les finestres
Jean-Paul Rouve parla de la dificultat de comunicar-se a ‘Lola i els seus germans’, una història sobre la vida quotidiana escrita per ell mateix i David Foenkinos
Si el cinema britànic sorprèn per la seva capacitat de retratar realitats situades a la zona Champions o en posicions de descens de la societat, el cinema francès té una sòlida tradició en pel·lícules sobre classes mitjanes: famílies i grups d’amics que es reuneixen i parlen, riuen i ploren, sovint al voltant de la taula, amb plats suculents i un bon vi al davant. El cineasta i actor Jean-Paul Rouve i el conegut escriptor i guionista David Foenkinos se situen en aquesta tradició, amb noms il·lustres com Agnès Jaoui, Olivier Assayas o Éric Rohmer, amb la pel·lícula Lola i els seus germans, protagonitzada per Ludivine Sagnier, José García i el mateix Rouve. Interpreten tres germans amb problemes que es podrien definir com a quotidians (un perd la feina, l’altre espera el primer fill, ella té una nova parella i vol ser mare) i en comparteixen un que és comú a tota la societat: la dificultat de comunicar-se.
José García (París, 1966), un actor francès fill de pares espanyols, ens explica per telèfon, en un castellà perfecte, que Lola i els seus germans és una pel·lícula que posa el focus “en la vida quotidiana” i en uns personatges amb molt pudor a l’hora d’expressar els seus sentiments: “A la majoria de la gent li resulta molt complicat comunicar-se, hi ha moltes coses que s’interposen per parlar de manera senzilla, perfecta, amb les paraules exactes. Sovint no ens sabem expressar bé, tractem de dir coses, però no ho fem de la manera adequada, i les paraules poden ser finestres o murs.” I hi afegeix: “Amb les paraules que utilitzem podem tancar una discussió, deixar les finestres obertes i construir coses amables, o bé enfrontar-nos amb una persona. Tot depèn de com utilitzem les paraules.”
Els tres germans discuteixen i s’abracen, parlen i callen, comparteixen coses i n’amaguen. “Veiem aquests germans que no s’expliquen les coses, esperen que sigui l’altre que parli, però és molt difícil la comunicació. Aquest és el tema de la pel·lícula.” Curiosament, “l’únic lloc on es poden comunicar és al cementiri davant la tomba dels pares”, diu José García. “Avui en dia es parla més fàcilment a les persones mortes que als vius.”
Ambientada a Angulema, la pel·lícula s’obre amb un accidentat casament del germà gran (interpretat per Jean-Paul Rouve, director i coguionista del film) i amb una demolició de dos edificis que tampoc surt bé i fa perdre la feina a Pierre (José García). “El meu personatge desapareix una mica quan es queda a l’atur –comenta l’actor–. La feina és un dels temes que més afecten la gent. Quan no en tens, perquè no es pot viure, i quan tens feina, hi ha mètodes i condicions de treball tan brutals que hi ha gent que acaba gairebé desapareixent, com si fossin fantasmes.”
José García insisteix en la importància de la comunicació: “Aquesta història mostra les dificultats de comunicació entre els germans i entre les diferents generacions. Tothom intenta evitar les discussions i que hi hagi tranquil·litat, a veure si les coses se solucionen soles, i això no passa, cal parlar, comunicar-se.”
Canvi de registre
Amb una filmografia de prop de 70 produccions de cinema i televisió, entre les quals hi ha Utopia, de Maria Ripoll, José García volia fer un canvi de registre: “Fa temps que volia treballar en una pel·lícula d’autor, i aquesta està escrita també per David Foenkinos. Amb Jean-Paul Rouve tenen una manera d’escriure amb molta emoció, amb sentiments molt forts, i no està tot al guió, hi ha espai per a la interpretació de l’actor.” Ell està acostumat a treballar “en coses més intenses i carregades de força, de sang i nervi, i aquest paper m’arribava en un moment perfecte de la meva vida; vam treballar de manera molt intuïtiva i simple.”