Molta potència, poca delicadesa

Amb la veu pletòrica, com si li sortís un torrent natural sense necessitat d’escalfar-se, Joseph Calleja va iniciar diumenge el seu concert a l’església del Carme, de Peralada , interpretant Quanto è bella, quanto è cara. No és aquesta l’ària de Nemorino més cèlebre (li correspon, evidentment, a Una furtiva lagrima) de L’elisir d’amore, però ho és prou per començar a abordar sense complexos, tal com anunciava el programa, una mena d’antologia d’àries populars de tenor. És així que la primera part va completar-se amb La fleur que tu m’avais jetée, amb la qual Don José entoma l’envit de Carmen; el lament de Werther a Porquoi mé reveiller?; el desconsol incommensurable de Macduff (Ah, la paterna mano) davant l’assassinat de la seva esposa i els seus fills per part de Macbeth; i el cant d’amor a la vida que, amb E lucevan le stelle, fa Mario Cavaradosi pensant en la seva mort imminent a Tosca.

El cas és que la veu del tenor maltès va manifestar-s’hi clara, potent, aclaparadora. Tanmateix, des del primer moment, era possible sentir una mancança: una certa delicadesa, una dolçor, a parer d’una melòmana apassionada asseguda al meu costat, o, al capdavall, una manca de sensibilitat.

A la segona part, continuant amb el repertori dels tres tenors, Calleja va esplaiar-se amb un repertori fonamentalment basat en cançons napolitanes, on no hi van faltar A vuchella, de Tosti, i Mattinata, de Leoncavallo, amb un interludi en què el pianista Vincenzo Scalera va interpretar 3 Preludes, de George Gershwin.

Aquestes tres peces del compositor nord-americà van marcar un punt i a part dins del concert, però, a més de permetre el seu lluïment, van sonar com una afirmació dels orígens de l’italo-americà Scalera, un pianista de llarga trajectòria que ha acompanyat nombrosos tenors i sopranos (entre els quals Josep Carreras, amb qui va actuar fa trenta anys a Peralada, i Montserrat Caballé) i que, vist el seu aspecte quan s’acosta als 80 anys, deu haver fet un pacte amb el diable.

En tot cas, amb el seu programa d’èxits, Calleja va triomfar fàcilment i va encadenar quatre propines: No puede ser, de la sarsuela La tabernera del puerto; una versió poc emotiva de La vie en rose; Oh, sole mio (sí, també); i una peça d’El gran Caruso, el film amb Mario Lanza que, ho va dir el tenor maltès, va fer que volgués ser cantant.