Amb Schubert potser n’hi havia prou

Tot i que ho anunciava el programa del concert a Torroella de la Camerata que constitueix la formació de cambra de la Royal Concertgebouw Orchestra d’Amsterdam, costava de creure que la primera part només durés els divuit minuts del Quintet per a dos violins, viola, violoncel i contrabaix en re major, op. 39, de Luigi Boccherini, el compositor de la Casa del Diavolo. Certament, va ser així. Tota la gasiveria de la primera part va ser compensada a la segona amb els 60 minuts de l’Octet en fa major, op. 166, de Schubert, però és possible preguntar-se per què les dues peces no van ser interpretades de manera successiva, sense descans, o també per què no s’hi podia afegir una altra peça, a la primera part.

Tanmateix, també pot considerar-se que, comparant les obres, n’hi haurà hagut prou amb l’octet que Schubert va compondre el 1824 (quatre anys abans de la seva mort) per encàrrec d’un famós clarinetista aficionat, Ferdinand Truyer, que va marcar-li com a referent el Septet en mi bemoll major de Beethoven, per a vent (clarinet, fagot, trompa) i corda (violí, viola, violoncel i contrabaix). Afegint-hi un violí, Schubert va seguir l’estructura en sis moviments del septet i va pouar de Beethoven, a qui tant admirava sentint com preconitzava el romanticisme dins del classicisme. També, però, pot apreciar-se un aire mozartià a l’octet en la mesura que reprèn l’esperit de les serenates del XVIII. Això últim fa que la peça prengui un caràcter de divertimento, que pot estranyar en Schubert, però també hi ha aquell sentiment d’enyorança i de malenconia que va anar caracteritzant l’obra del músic vienès. En tot cas, els vuit músics de la Camerata RCO van inundar-nos de la bellesa fràgil i de les emocions de la música schubertiana. En acabar, sí que no calia res més.