‘Nostromo’, 40 anys a l’espai
El 1979 es va estrenar als nostres cinemes ‘Alien’, clàssic de terror i ciència-ficció que va revelar el talent de Ridley Scott i ha guanyat prestigi amb el pas del temps
-
Sigourney Weaver es va convertir en una estrella amb la seva interpretació de la tinent Ripley 20TH. CENTURY FOX. -
La nau espacial Nostromo 20TH CENTURY FOX. -
Sigourney Weaver amb el director Ridley Scott 20TH. CENTURY FOX. -
El demoníac Alien es cola a la nau quan els tripulants baixen a explorar un planeta d’on sorgeix una misteriosa transmissió 20TH. CENTURY FOX.
“A l’espai, ningú pot sentir els teus crits.” L’inquietant eslògan d’Alien, la pel·lícula de culte dirigida fa 40 anys per Ridley Scott, té una base científica sovint oblidada en el gènere: sense atmosfera no es propaga el so. La genial frase publicitària fa referència també a la solitud dels humans que viatgen per l’espai i als crits de les víctimes d’aquesta pel·lícula, que, com passa sovint en la ciència-ficció, s’hibrida amb un altre gènere, en aquest cas el cinema de terror.
El 25 de maig del 1979 es va estrenar als Estats Units, i aquest setembre farà 40 anys que va arribar a casa nostra. Quatre dècades que han engrandit la seva llegenda i l’espai que se li reserva als manuals d’història del cinema, tot i que Romà Gubern situava el film, en la seva Historia del cine (Lumen), en el marc de “la moda persistent de la ciència-ficció” dels “gèneres sensacionalistes per a públics molt amplis”. Una tendència que va engegar la saga Star Wars el 1977, i que ens va portar Encontres a la tercera fase i, el 1982, Blade runner, del mateix Scott, que Gubern ja veu amb més bons ulls: “Al costat de la ciència-ficció festiva i circense, va coexistir una ciència-ficció especulativa i crítica, que va obtenir una de les millors formulacions en Blade runner.”
Envellir com el bon vi
L’un i l’altre film han envellit com els vins gran reserva. El portal Metacritic, que recull crítiques i puntuacions de grans mitjans anglosaxons, revela una sensibilitat ben diferent cap a Alien: li atorga una nota mitjana de 89 sobre 100. Peter Bradshaw definia la pel·lícula fa cinc mesos a The Guardian com “una obra mestra de la ciència-ficció i el terror letalment contemporània”, en què Scott “va crear un assaig sobre l’infern de les altres persones, la vulnerabilitat dels nostres cossos i la idea de l’espai com una nova extensió il·limitada de la paranoia humana”. Roger Ebert, de Chicago Sun-Times, escriu que “un dels seus punts forts és el seu ritme”. Es pren el seu temps. Espera. Permet silencis. Suggereix l’enorme descobriment de la tripulació revelant-la mitjançant petites passes”.
Membre d’una generació de cineastes britànics i francesos (amb Alan Parker, Jean-Jacques Annaud, el seu germà Tony Scott...) formats en la publicitat, Scott ha acabat sent, de tots ells, el que té més reconeixements i una carrera més dilatada, eclèctica i perfeccionista. Sota la protecció del productor David Puttman, va debutar el 1977 amb Els duelistes, i es va consagrar en el gènere de la ciència-ficció amb Alien i Blade runner.
“D’una manera diguem-ne estranya, jo sempre vaig pensar en Alien com una pel·lícula de sèrie B ben feta”, afirmava Ridley Scott fa dos anys, quan va estrenar Alien: Covenant, el setè film de la saga. “El rerefons era molt bàsic: tancar set persones en una casa vella i sinistra [la nau espacial Nostromo], i veure qui morirà abans i qui sobreviurà.” No és una premissa nova: les superproduccions de Hollywood des de Tiburón i Star Wars són cinema de sèrie B fet amb grans pressupostos, segons defensen alguns teòrics del cinema. Directors tan notables com James Cameron, David Fincher i Jean-Pierre Jeunet han dirigit seqüeles del film original, i Ridley Scott n’ha signat tres, les dues esmentades i Prometheus (2012).
Obra de disseny fascinant, amb la temible criatura alienígena, els claustrofòbics interiors de la nau Nostromo (nom que homenatja la novel·la homònima de Joseph Conrad) i els vestits d’astronauta (obra de Moebius), Alien va néixer d’una idea del guionista Dan O’Bannon, que havia escrit una història similar, però de caràcter paròdic, per a John Carpenter. La seva persistència amb aquesta idea va acabar sent la gènesi d’una pel·lícula que, originalment, estava previst que estigués protagonitzada per Meryl Streep. La mort de càncer de la seva parella, John Cazale, va fer que s’optés per una jove actriu desconeguda, Sigourney Weaver. L’èxit la va convertir en una estrella i va contribuir a crear un nou arquetip d’heroïna dura i coratjosa. Curiosament, el paper de la tinenta Ripley estava pensat inicialment per a un home.
Curiositats i encerts
Una altra curiositat: també van oferir un paper a Harrison Ford, el que va acabar fent Tom Skerritt. Però després de Star Wars, i poc abans de L’imperi contraataca, Ford no volia treballar en una altra pel·lícula de l’espai. Va acabar rodant amb Ridley Scott, però a Blade runner, tres anys després. Com en totes les obres mestres, totes les decisions que es van prendre –i també les que no– semblen encertades, vist el resultat.