Les aigües tèrboles de Poe

Hi ha qui ha volgut buscar en les difícils relacions que va mantenir amb el seu pare adoptiu l’origen de la torturada literatura d’Edgar Allan Poe. Nascut a Boston el 1809 i mort en un carreró de Baltimore el 1849, la vida del poeta –i autor de tants contes extraordinaris llegits generació rere generació– és de romàntic típic, amb deutes de joc, alcoholisme, traumes familiars, expulsió de l’exèrcit i una literatura que va tenir cims, com el que acaba de recuperar Proa, La narració d’Arthur Gordon Pym, la seva única novel·la, traducció que ha estat revisada de la que va fer el poeta Francesc Parcerisas per a L’Esparver de La Magrana.

Publicada el 1838, les imatges que ofereix del viatge al pol sud i les fantasmagòriques situacions que presenten han convertit el llibre en un referent. Sobretot per l’efecte que causa en el lector: les illes, l’elevació de la figura blanca, la mateixa escriptura que acaba envaint l’argument de la narració fins i tot en les descripcions... En la sinopsi de la novel·la, se’ns diu: “Fascinat pels relats d’aventures marineres d’un amic, el jove Arthur Gordon Pym, fill d’un comerciant de Nantucket, se sent cridat a embarcar-se com a polissó al balener Grampus, a la recerca de l’emoció del mar. No pot imaginar, però, els fets terribles que l’esperen, en aquest viatge espantós cap als Mars del Sud i l’inhòspit oceà Antàrtic. Dotada d’un ritme implacable i amb factura deliberadament popular i, tanmateix, amarada del temperament fosc i opressiu de l’autor, La narració d’Arthur Gordon Pym és un clàssic de la novel·la d’aventures que, a poc a poc, com qui cau en un malson, s’endinsa en les aigües tèrboles del gènere fantàstic i de terror –tan cars a Edgar Allan Poe–, fins a brindar un dels finals més enigmàtics i misteriosos de tota la història de la literatura.”

Som davant d’un relat que supera el realisme i que ha fascinat els cervells de la literatura, des de Baudelaire fins a Elliot i Borges. En el prefaci de la narració, i a través del mateix Pym, Poe dona claus d’aquest viatge cap a la follia, també cap a la bellesa, que viu el personatge: “En el meu retorn als Estats Units, fa alguns mesos, després de l’extraordinària sèrie d’aventures als Mars del Sud i a altres indrets, que explico en les pàgines següents, vaig establir casual coneixença amb alguns cavallers de Richmond, Virgínia, que sentien un gran interès per totes les qüestions referents a les regions que jo havia visitat, i que van apressar-me incessantment, considerant-ho un deure, que publiqués la meva narració.” No va decebre ningú. Ell mateix explicava: “Una de les consideracions que em feien deturar era que, no havent dut un diari durant la major part del temps que durà la meva absència, temia no ser capaç d’escriure, només de memòria, una relació prou minuciosa i coherent que tingués l’aparença de la veritat que realment contindria, tot evitant només les exageracions naturals i inevitables a què tots tenim tendència quan detallem esdeveniments que han tingut una poderosa influència en l’excitació de les facultats imaginatives.” Aventura i imaginació ens eleven dins una lectura diferent.