Bons temps per a la lírica

Sens dubte estem vivint uns bons temps per a la lírica, almenys en allò que es refereix al pop cantat en català gràcies a una nova generació de músics que aporten una actitud propera, una relació directa amb el oients i unes cançons escrites en primera persona. A tot això, cal afegir-li un fet important: hi ha un públic disposat a escoltar-los, omplir sales i auditoris i fer seves aquestes cançons. Dissabte es va viure una bona mostra en el primer concert pop que va acollir el flamant i fastuós auditori de L'Atlàntida de Vic. Es tractava de la presentació del documental Cançons a la vora del pop, que reflecteix la vida de quatre d'aquests grups, i com creixen dia a dia, incloent-hi un audiovisual en el número d'abril de la revista Enderrock. Finalment Maria Coma no hi va poder anar per culpa d'una afonia. Sí que hi van ser els altres representants d'aquesta realitat suggeridora del nou pop català: Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien, El Petit de Cal Eril i Els Amics de les Arts. Tresllenguatges diferents, tres propostes artesanes i gens localistes vingudes dels quatre punts cardinals del país que van confluir en la mateixa vetllada. Casualment, aquests tres grups feia un any que s'havien presentat a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca com a projectes. Ara recullen un èxit que ha deixat a tothom sorprès.

Els penedesencs Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien van saber mostrar la seva mescla de cançó francesa amb pop anglosaxó amb una cantant que sap jugar amb la política dels petits gestos per metamorfosar-se en una noia vergonyosa o en una assassina en sèrie segons dicti la cançó. Des de Guissona va arribar la proposta d'El Petit de Cal Eril, un folk amb arrels i ressons tradicionals gairebé tel·lúrics que en la seva actuació va aprofitar per presentar noves cançons com Partícules de Déu o l'adaptació musicadadel poema La seva divina cara de Foix.

Els Amics de les Arts venien com clars caps de cartell en una ciutat on ja van esgotar fa un parell de mesos totes les entrades pel concert que van oferir a la sala Pasternak. El seu pop acústic dirigit a tots els públics desprèn una dosi d'optimisme que ha encomanat un sector de públic que tenia ja les oïdes motivades gràcies al fenomen de Manel. Un dels majors defectes que fins ara tenia el directe d'Els Amics de les Arts era l'ús de bases pregravades per enfrontar-se als seus directes. Un problema que van solucionar just aquella nit ja que es van presentar amb una formació ampliada per un baixista i un bateria. Gràcies a aquest canvi van poder presentar per primer cop en viu temes com Liverpool i donar un so més orgànic i real a unes cançons que ho reclamaven com un dret propi. El grup va saber mostrar-se loquaç i sorprenent en els comentaris entre cançó i cançó (gairebé un espectacle dins de l'espectacle), i van cloure la seva actuació amb una versió del Quelqu'un m'a dit de Carla Bruni traduïda com I no se què m'ha dit.