Txernòbil, zona zero

“Una de les coses més espectaculars de passejar per Prípiat és que notes que és un lloc on la vida es va esfumar en uns instants, la gent va marxar d’allà corrents. Entres a rodar a l’escola i veus les llibretes i els llibres dels nens oberts, hi ha roba als armaris de les cases...” El cineasta català Lluís Quílez ho va poder comprovar l’hivern del 2013, quan hi va anar a rodar Graffiti, un curtmetratge de 30 minuts protagonitzat per Oriol Pla que es va estrenar el 2015, va guanyar el Méliès d’Or a Sitges i va ser un dels deu finalistes a l’Oscar el 2016.

Prípiat ha esdevingut, sis anys després, un nom que resulta familiar a molta gent: era la ciutat més propera a la central de Txernòbil, on vivien molts dels seus treballadors, i hi transcorre una part important de l’acció de la minisèrie d’HBO sobre l’accident del 1986 Chernobyl, tot un fenomen televisiu que triomfa des de fa uns mesos i que està nominat a dinou premis Emmy.

Lluís Quílez (Barcelona, 1978) parla de la ciutat en una entrevista a El Punt Avui. “És únic al món: una ciutat que, de cop i volta, s’apaga, la gent mor o marxa, i tot queda tal com estava. La sensació és molt forta, és un lloc molt fantasmagòric, en el sentit que estava viu i s’ha apagat de cop.”

Quan preparava el curtmetratge Graffiti, va pensar a rodar en aquesta ciutat ucraïnesa: “M’agradava molt visualment l’espai. Sempre m’han agradat els espais abandonats. Tot i que Graffiti no té a veure amb la història real de Txernòbil, era el millor espai possible per rodar el que volia, per retratar un món postapocalíptic on no queden supervivents.”

Productor del curt, a més de director i coguionista, Lluís Quílez coneixia Prípiat per fotografies i va decidir rodar allà, amb totes les dificultats que implicava: “No s’hi havia rodat,s’hi havien fet petits reportatges, però un rodatge de cinema, durant tants dies, no s’hi havia fet mai. Atrapados en Chernóbil s’ambientava allà, però només s’hi va rodar un pla. No és un lloc còmode per rodar tants dies.”

Un equip de dotze persones hi va treballar dotze hores diàries durant sis dies. Gairebé 30 anys després de l’accident, “la radiació havia baixat molt i les partícules més perilloses ja no hi eren”. Tot i així, anaven “amb un comptador Geiger, que mesura la radiació i t’avisa si t’acostes a un punt on la radiació és alta”. “En moltes parts de Prípiat la radiació és baixa, però sí que hi ha punts concrets on és alta, i els has d’evitar.” També evitaven menjar a l’exterior, ho feien a dins del vehicle que els portava. “I en sortir de la zona, passàvem tres controls de radiació cada dia; mai hi va sortir res.” També va donar negatiu l’examen que van fer en tornar a Barcelona, a la UAB.

Les dures condicions climàtiques van esdevenir un avantatge: “Rodàvem a 16 graus sota zero i la neu és una protecció natural contra la radiació. Normalment és a la vegetació, a la gespa o a terra, i nosaltres trepitjàvem mig metre de neu verge.” Els interiors i alguna escena es van rodar a València.

La intenció de Lluís Quílez era explicar una història d’amor, però amb un gir: “Normalment et mostren dos personatges, i jo en aquest curt només en mostro un.” També volia parlar d’“aquesta forma de comunicació que s’ha posat tant de moda, amb WhatsApp, missatges de text curts..., i dona lloc a històries d’amor”. Però alhora volia fer “una història clàssica, i d’aquí ve la idea de l’escriptura a la paret”. Tot plegat, en un món apocalíptic, “on no queda ningú”. O gairebé.