El cas Polanski

Sento la recança de no assistir una vegada més a la Mostra de Venècia, des de la qual han arribat cròniques que proclamen l’excel·lència de diverses pel·lícules. Allò que també ha transcendit és la polèmica a l’entorn de la projecció de J’accuse, el film de Roman Polanski que, segons s’explica, reconstrueix minuciosament l’anomenat cas Dreyfus, que va colpir i dividir la França de finals del segle XIX: la condemna al tinent Alfred Dreyfus, acusat de passar informació a l’exèrcit alemany, sense proves i de manera injusta, tal com va denunciar l’escriptor Émile Zola en un article cèlebre amb el títol al qual remet el film de Polanski, a causa d’uns prejudicis antijueus profundament reveladors i perseverants. Tanmateix, tot i que part de les motivacions i inspiracions de la pel·lícula no li són alienes, el centre de la polèmica és el mateix Polanski.

El director que va ser marit de Sharon Tate, com se’ns ha fet tan present amb el film Érase una vez en... Hollywood, no va assistir a la presentació de J’accuse a Venècia perquè podria haver estat detingut arran d’una demanda d’extradició per part dels EUA. El cas Polanski és conegut, però recordarem que el cineasta va fugir el 1977 dels EUA a la vigília del judici per haver drogat i violat Samantha Geimer, que aleshores tenia 13 anys. Uns fets que Polanski, 30 anys més gran que la víctima, va reconèixer declarant-se culpable de “corruptor de menors”, si bé, a més d’emparar-se en el perdó de Geimer que va arribar-li passat el temps, sempre ha justificat la seva fugida argumentant que el jutge volia castigar-lo de manera “puritanament” exemplar sense respectar l’acord (quina mena d’acord?) pactat. No hi ha res a qüestionar sobre el perdó de la víctima, perquè és cosa seva, però això no el fa impune. S’hi ha d’afegir que altres dones han acusat Polanski d’accions semblants, tot i que també és cert que no se’l pot culpar del que no ha estat provat. El cas és que la polèmica estava latent, però va fer-la esclatar la directora argentina Lucrecia Martel, presidenta del jurat oficial de la Mostra, quan va declarar en roda de premsa que no assistiria a la sessió de gala de J’accuse perquè no li venia de gust aixecar-se i aplaudir un home (encara que no hi fos present i, per tant, se suposa que d’una manera simbòlica) que va cometre una violació.

Sobre Lucrecia Martel, encara que tingui les seves defensores i també els seus defensors pel que fa a aquesta posició, li han caigut tota mena d’insults perquè, a més, va afirmar que no li resulta possible separar l’obra de la persona. Alberto Barbera, director de la Mostra, va replicar-li que s’han de separar perquè la història de la creació artística és plena de persones amb un comportament moral execrable sense que tal fet resti valor (ni ha de restar-ne) a les seves obres.

Em sembla indiscutible l’argument de Barbera i, de fet, l’altura d’una obra està moltes vegades per sobre de la baixesa personal del seu autor. Tanmateix, l’obra no concedeix impunitat a qui l’ha feta. I, d’altra banda, que l’obra pot resultar inseparable de la persona ho demostra el mateix Polanski. Les atmosferes claustrofòbiques, la palpitació del Mal, els éssers acorralats, l’instint de supervivència i tantes altres coses dels seus films no semblen alienes al fet que Polanski va ser un nen del gueto de Varsòvia. I ell mateix, en una entrevista amb l’escriptor Pascal Bruckner que forma part del dossier de premsa del film, afirma que, en la història de Dreyfus, hi ha trobat situacions que ha experimentat i que li resulten familiars molts dels mètodes de persecució mostrats a J’accuse. És així que, si ell es compara amb Dreyfus, potser no és estrany que se li retregui que es fa la víctima d’una manera indecent.