La respiració del blau
Maria Mercader s’aboca a la pintura com a un mirall del món, representat en oceans i constel·lacions, en una nova Exposició Viatgera de la Diputació
El món com a meditació és el nom del projecte expositiu amb què Maria Mercader (la Bisbal d’Empordà, 1969) va guanyar, juntament amb Plecs, de Tura Sanz Sanglas, la darrera convocatòria del cicle Exposicions Viatgeres que organitza la Diputació de Girona. El cicle itinerant s’estrena a la sala principal d’exposicions de la Casa de Cultura de Girona, on es podrà veure fins al 28 de setembre, i després començarà una gira de tot un any per les comarques gironines. Alguns dels municipis que ja l’han sol·licitat són Castellfollit de la Roca, Lloret de Mar, Ripoll, Blanes, Roses, Santa Coloma de Farners i Torroella de Montgrí.
A El món com a meditació, títol que prové d’un poema de Wallace Stevens, Maria Mercader convida l’espectador a entrar en el seu univers plàstic, en què es retroben reflexos dels rajos de sol, de l’aigua, de la naturalesa, de les fulles, de les flors, de les llavors, del cos... partint sempre de l’essència comuna a totes les coses: la gènesi, la vida i l’esdevenir. La mateixa artista explica que el projecte neix de la interrogació sobre nosaltres mateixos i el que ens envolta: “Sempre estem pensant-hi, i ho fem des de diferents angles, perquè intentem conèixer la natura, ja sigui des d’una vessant més objectiva, com pot ser la física, o més subjectiva, com poden ser les disciplines artístiques.”
L’artista treballa amb tècnica mixta i l’exposició es construeix amb obres fetes a base de plafons de fusta (tots de la mateixa mida) que es presenten sols o en grups de tres, de sis, de vuit o de deu. El color més utilitzat és el blau. És un dels colors que li agraden més a l’artista i és el que li serveix per explicar el seu missatge: “Suposo que el blau és la foscor, que el daurat és la llum; potser com una recerca d’allò més desconegut... com una immersió en el cel, o en els oceans.” Es tracta de peces substancialment abstractes. Mercader explica que aquesta és la manera que té de treballar la seva “part més interna, més nuclear”, i que per explicar-la s’apropa a allò abstracte, on “gairebé no hi ha traç”; així és com tota la seva obra acaba essent un conjunt de peces que es construeixen a base d’un procés, de la providència del moviment i del destí. “La meva pintura consisteix a remoure i esperar, com si treballés la terra”, diu ella. Seguint aquesta línia, ha creat una peça in situ, dins la mateixa sala d’exposicions, que sintetitza el seu mètode. Es tracta d’una piscina de poca fondària que ha donat lloc a un quadre viu, sorprenentment suggeridor.