Una tragèdia que acaba, aparentment, bé

L’arrencada de temporada de la Sala Atrium ve amb una obra que indaga en la consciència d’un individu. Marc Angelet va passar al teatre la insòlita història de Dennis Hope (de ventríloc fracassat a magnat de la Lluna) i l’ha feta més tràgica: perdut en unes carreteres secundàries d’Arizona, el dia abans que l’entrevistin a la tele (i pugui recuperar part de la seva dignitat d’artista) afronta el seu fracàs, fent un diàleg amb ell mateix (però a partir del seu ninot, en Mel, malcarat).

Sílvia Navarro va dirigir aquesta peça per graduar-se a l’Institut del Teatre, fa 4 anys. Ara, l’equip s’ha adonat que la mala llet d’en Mel és molt més fosca perquè, actualment, es penalitza socialment molt més l’humor irreverent.

Dani Arrebola és un vulnerable actor que mira d’empatitzar amb l’audiència, amb un posat més aviat caduc. Mel (Marçal Bayona) és el provocador. Aparentment, sense capacitat de moure’s, havent d’acceptar que el seu company li entafori la mà per dins del cos de fusta, deixa esbravar la seva mala llet amb el seu amo.

L’obra circula ràpidament, amb ritme, amb un joc senzill i efectiu de llums, aprofitant que la forma de l’escenari els ofereix un racó ideal perquè el monologuista recolzi el seu Mel en un tamboret. És un treball honest, que convida a mirar-se al mirall i dir-se i reconèixer-se amb totes les debilitats. A trobar un camí de supervivència digna. Hope va trobar la Lluna i va saber guardar per a la intimitat els acudits a deshora. La seva va ser una tragèdia que va acabar bé. O potser, amb un nou engany, un element que pot vendre però no manipular.