Com pintar la por

La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners inaugura avui al migdia l’exposició Joan Jordà. Llavors, una nova ocasió, i són més aviat escasses, de veure l’obra estremidora d’aquest artista d’origen ganxó establert a Tolosa de Llenguadoc que, amb deu anys, va conèixer l’èxode republicà i no ha deixat de representar en el seu treball l’angoixa dels bombardejos i els horrors de la guerra europea que va venir després. L’exposició, que ha comissariat el seu bon amic Sebastià Goday, revisa la seva trajectòria artística, fins al 2 de novembre, a través de 23 obres que pertanyen a diverses etapes de la trajectòria de l’artista. Un dels eixos centrals de la seva pintura és el que gira al voltant del quadre Las Meninas, de Velázquez, que l’obsessiona des de fa dècades, així com la iconografia de la maternitat, de la pietat i la imatge dels degollats, encarnació furiosa, d’un dramatisme sense filtres, de les dictadures i l’opressió.

Joan Jordà i Godo (Sant Feliu de Guíxols, 1929) acaba de complir els noranta anys i no se sent amb forces per viatjar des de Tolosa, on resideix, fins a Santa Coloma, el poble d’on era originària la seva mare, per a la inauguració d’aquesta retrospectiva. De tota manera, manté viu el record del poble on va passar la Guerra Civil, refugiat amb la seva mare i la seva germana mentre el pare lluitava al front, a les files de l’exèrcit republicà. Un cop acabada la guerra, va emprendre, com tants altres, el camí de l’exili i un feixuc periple per la França de Vichy, des del camp de concentració de Grenoble, a Mézin i, finalment, Tolosa, on finalment es va establir i va formar una família. Fins a l’any 2000 no va tornar a trepitjar Catalunya, i sis anys després la Casa de Cultura de Girona, per mediació de Sebastià Goday, li organitzava la primera exposició seva que es podia veure al principat, El somriure de la màscara. Va ser tota una revelació, tant de la seva obra, d’una expressivitat extraordinària, amb rastres de Picasso i de l’art brut, com de l’artista, un home fràgil que sembla responsabilitzar-se en la seva pintura de tot el dolor del món i que afirma: “Soc sedentari i silenciós, com la pintura que per si mateixa és immòbil i silenciosa. En un quadre, és la pintura la que dicta la pintura. És ella, més que les nostres intencions, la que ens mostra el bon camí.”

Com a activitat complementària, la Casa de la Paraula ha organitzat una visita comentada per Goday pel dissabte dia 28 de setembre (12 h).