Habitual del Festival de Sant Sebastià, Ricardo Darín hi ha comparegut aquest any amb el seu fill, Chino Darín, per presentar-hi la primera pel·lícula que han rodat junts, la comèdia La odisea de los Giles. Hi interpreten dues víctimes del corralito que va enfonsar l’economia argentina el 2001. Juntament amb altres estafats d’una petita ciutat, organitzen un cop per recuperar els seus diners. La pel·lícula ha estat dirigida per Sebastián Borensztein, que ja va fer tàndem amb l’estrella argentina a Un cuento chino i Capitán Kóblic. Hem conversat amb pare i fill juntament amb un petit grup de periodistes.
Creu que aquesta pel·lícula sobre el ‘corralito’ pot fer reaccionar la gent finalment?
Ricardo Darín: Tant de bo fos així. L’art en general, la cultura en les seves diferents expressions, poden ajudar una mica que les ments es posin en funcionament, però demanar-los que siguin la flama que encengui la torxa és una mica massa pretensiós. Em conformaria amb el que passa de vegades als espectadors quan acaben de veure una pel·lícula o de llegir una novel·la que els ha agradat: els ajuda a reflexionar i els pot ajudar una miqueta més a creure que es poden fer coses. Demanar-los l’empenta final em sembla excessiu.
Creu que es pot anar a agafar els diners que ens han robat els bancs?
R.D.: Sí! No sé com, no tinc la làmpada d’Aladí. Tots els casos són diferents, han passat coses a tot arreu. Hi ha una eina amb la qual compta el poder en general que és la nostra domesticació. Estem definitivament domesticats pel poder. Acatem, obeïm, complim les normes... De fet hauria de ser així, però pel mig hi alguns personatges que coneixen dreceres.
L’anarquia és una solució, com insinua algú en la pel·lícula?
R.D.: No, perquè el que no necessitem és desordre, necessitem un altre ordre. Un dels personatges s’inflama i fa una arenga anarquista, però els altres el miren i diuen que tampoc cal posar-se així.
C.D.: Part del valor d’aquesta pel·lícula és que hem trobat un denominador comú entre tots els personatges.
R.D.: El desordre no crec que ajudi, però es pot reflexionar sobre les normes estipulades i les lleis. Com el fet que algunes empreses et diuen que paguis primer i reclamis després. Totes les empreses haurien de tenir una oficina amb una persona que com a mínim escolti la gent que fa una reclamació. Això no passa perquè tothom sap que estem domesticats.
C.D.: Tots tenim necessitats bàsiques, que han d’estar cobertes per sobreviure, i coses a les quals ens subscrivim de manera voluntària. Els francesos tenen una mena de filosofia de lluita del consumidor pels seus drets. De vegades ho han fet, no dic que siguin necessàriament l’exemple a seguir, però han protestat contra pujades de preus i les han aturat. És un poder que té la gent i es pot utilitzar o no.
R.D.: Tenim poders que desconeixem. A França fa anys es va fer una pujada del preu del combustible després de molt temps d’estar congelat i l’endemà ningú va agafar el cotxe i es va tornar a baixar. Hi ha coses que es poden fer, però que no sabem. Hem oblidat una cosa fonamental, que aquests senyors que manen són els nostres empleats, tot i que sona ridícul, sembla broma.
Penseu que aquesta pel·lícula parla més de justícia que de venjança? O de les dues coses?
R.D.: Podem utilitzar un terme que està enmig dels dos que és reparació. Hi ha quelcom de venjança, però és gairebé infantil. Molta gent de l’Argentina s’ho va prendre d’aquesta forma. Travessa tota la modulació de l’estructura narrativa i crida, plora, riu... unes reaccions molt difícils d’analitzar a la lleugera, però jo crec que el terme més adequat és reparació. I també resulta catàrtica.
La pel·lícula fa una aposta clara per desdramatitzar. Sembla que cada cop fem servir més l’humor com a eina de defensa.
Per sort. I és una eina de defensa i d’atac, les dues coses. Si ho analitzes amb atenció, podem abordar una pel·lícula d’aquestes característiques sobre un conflicte perquè han passat vint anys. És un tema sobre el qual s’ha parlat molt poc. Són reaccions de les societats que necessàriament volen un temps. Ara ens podem permetre introduir un bàlsam com és el sentit de l’humor després d’un temps prudencial, perquè no hem d’oblidar que en el cas del corralito no només hi va haver un col·lapse financer, hi va haver molt dolor i gent que va perdre la vida, que ho va perdre tot, que va haver de marxar a buscar-se la vida com fos a qualsevol lloc del món. Hi havia molt dolor acumulat, i cal una distància que permeti explicar les coses amb un cert angle.
En la pel·lícula es diu que no n’hi ha un, sinó tot un exèrcit de fills de puta. Això no passa a tot arreu? O penseu que l’Argentina és potència mundial en aquest camp?
R.D.: [Riuen] Hi ha altres potències mundials!
C.D.: S’hauria de fer un mundial de seleccions de fills de puta per saber qui guanya.