“Tota la meva vida he vist gent lluitant”

Perquè és el meu món, la meva infantesa. Jo vaig néixer en un poble de l’extraradi de Barcelona, a Ripollet, on hi havia gent que ho tenia molt difícil i tota la meva vida he vist gent lluitant. Volia que la pel·lícula fos un homenatge a aquesta gent.

És una realitat que m’és molt propera. No és autobiogràfica, però està feta de gent que he pogut tenir al meu voltant, que he buscat per demanar-li que m’expliqui coses... Tota la pel·lícula és plena de detalls que tenen a veure amb la meva pròpia vida. Procuro abocar a la pel·lícula tot el que conec i el que em vaig trobant.

Sí, és fàcil de veure a la pel·lícula. M’agrada el cinema europeu, el neorealisme italià... Tot el que faig està molt connectat amb la realitat, soc molt dolenta inventant coses, i he optat per agafar-me a allò que és cert.

Vaig estar fent un projecte col·lectiu a la presó durant força setmanes, amb homes que estaven privats de llibertat, i parlant amb ells se’m va ocórrer que seria interessant fer el retrat de la relació entre una filla i un pare en una situació tan extrema. I em semblava una bona excusa per parlar de la família, que conté totes les coses bones i totes les dolentes, la part més violenta. L’espurna inicial sorgeix en aquest projecte a la presó; veia homes que tenien unes relacions molt estranyes amb els fills, que no tenien res a veure amb la que mantinc jo amb el meu pare. Parlant amb ells em vaig adonar que hi ha alguna cosa de les relacions amb els fills que s’ha trencat, i que la gent sempre s’esforça a reconstruir-la, encara que no valgui la pena o sigui molt difícil. Vaig pensar que aquí hi havia una pel·lícula: gent que desitja estimar-se i no sap gaire bé com fer-ho.

Els vaig trucar, directament. Havia treballat amb l’Eduard, havia fet la veu telefònica del meu primer curt. Li vaig trucar i li vaig dir que havia escrit un guió i que l’hi enviaria, i també a la seva filla. L’Eduard és un actor molt compromès amb tot el que fa, i em va dir que faria tot el que podria, i així ho ha fet.

Estic segura que és una de les coses que ens configuren com a adults. L’absència o presència del pare o la mare decideixen quin adult seràs i quines relacions tindràs amb els teus fills en el futur. És com una roda que no pot parar mai, per això és un tema que m’agrada tant. En realitat la Sara, la protagonista, és una dona a qui han abandonat i la pel·lícula és l’exploració del que fa ella per no sentir-se tan sola: s’aferra a relacions que han deixat de funcionar, s’il·lusiona amb la idea que el pare retorni i la seva vida pugui canviar... Per mi és una exploració d’un estat d’ànim de sentir-se molt sola, i del que es fa per deixar de sentir-se’n. Té un pare que no sap ser pare i ella és una filla que no sap ser filla perquè no ho ha estat mai...

No, va ser un temps després. Quan vaig començar a escriure el llargmetratge, gairebé sense adonar-me’n vaig veure que estava escrivint una continuació, no va ser premeditat. Va ser fortuït, vaig crear un personatge que estava molt sol, una dona que tenia un nadó, i sense voler li vaig posar de nom Sara, i em vaig adonar que estàvem fent una cosa que venia d’aquella banda. Però, més que en una continuació, m’agrada pensar en Sara com el nom abstracte que utilitzaré per explicar aquest tipus de dones, com viuen i què senten.

Quan veig pel·lícules de Ken Loach sempre hi ha moments que penso que la solidaritat entre la gent és la cosa més important. Amb la crisi que ha passat aquest país, molta gent no hauria tirat endavant sense l’ajuda d’altres persones, perquè on no arriba la política, arriba la gent, n’estic convençuda. L’entreteixit de solidaritat que es crea a les comunitats petites, en una comunitat de veïns, una feina... és indispensable perquè tot pugui seguir endavant. I a la Sara l’ajuden perquè ella també ajuda. Hi ha molta gent donant-se la mà i estirant-se els uns als altres, i parlar d’aquesta solidaritat és una de les coses de les quals estic més orgullosa en aquesta pel·lícula.

Hi estic totalment d’acord. L’altre dia llegia un llibre de Cassavetes en què deia que ell no ha vist explotar avions, tirotejos o gent saltant de vaixells, així que per què hauria de fer pel·lícules sobre això, si el que ha vist és gent fracassar? Feia pel·lícules del que havia vist, i jo estic molt d’acord amb aquesta concepció del cinema. La majoria de coses que visc són molt quotidianes, i volia que es reflectís així a la pel·lícula. No m’agraden la solemnitat ni l’èpica al cinema.