Una noia que vol ser normal
La catalana Belén Funes il·lumina la secció competitiva del festival amb la seva ‘opera prima’
Al seu curtmetratge Sara a la fuga, del 2015, Belén Funes presenta el personatge d’una adolescent que, amb la pulsió d’escapar-se del centre d’acollida de menors on se sent atrapada, intenta veure inútilment el seu pare, un lladre, a la presó: l’home s’hi nega en l’últim moment. Passats quatre anys, la directora catalana (nascuda a Ripollet el 1984 i formada a l’ESCAC) reprèn el personatge de Sara (ara interpretat per una esplèndida Greta Fernández després que fos encarnada en el curt per Dunia Mourad) en un moment en què, amb un fill de mesos, procura guanyar-se la vida (aconseguint un treball d’ajudant de cuina que li permet sortir de la precarietat de les feines de neteja) amb el desig de ser “una persona normal”. Això s’esdevé a La hija de un ladrón, que ahir va presentar-se a Sant Sebastià i es va convertir en un dels pocs films notables d’una secció oficial que potser és la més pobra dels últims anys del festival.
Evitar la marginalitat
Funes, doncs, evita que el seu personatge caigui en la marginalitat a la qual semblava destinada. En tot cas, manté una relació impossible amb el pare (Eduard Fernández, el pare real de l’actriu protagonista) disputant-hi la custòdia del seu germà, també confinat en una residència per a menors. Sara se’n vol allunyar, del pare, i a la vegada no pot perquè, com diu, el du “a la cara”. Amb aquest seu primer llargmetratge, Belén Funes i Greta Fernández doten de credibilitat Sara, que sobretot vol escapar de la solitud, en els seus trànsits per interiors i exteriors de la perifèria barcelonina. La cineasta hi fa palesa la influència dels germans Dardenne amb un personatge que sembla una rèplica menys extrema de Rosetta, pel que fa a com actua per instint de supervivència, i en seguir-lo amb la càmera enganxada a l’esquena, potser l’aspecte més discutible del film en la mesura que s’ha convertit en una marca d’estil, un clixé. En tot cas, és una proposta amb un bon pols, allunyat de l’efectisme dramàtic amb el qual Ken Loach s’acosta a la precarietat dels malestants de la societat occidental, com ho demostra novament l’últim film del director anglès, Sorry we missed you, presentat ahir a la secció Perles.
Altres seccions
A banda de Loach, el festival continua mantenint l’interès cinematogràfic amb films projectats en altres seccions que, Nous Directors a part, s’han exhibit abans en altres festivals. És el cas de Les enfants d’Isadora, provinent de Locarno i mostrat a Zabaltegi-Tabakalera. És un preciós film del cineasta i ballarí francès Damien Manivel, que fa present que la creació i la recepció artística ens ajuda a viure a través de tres dones sota la influència de la dansa que Isadora Duncan va fer amb el dolor d’haver perdut els seus dos fills en una mort accidental.
