No gaire res per triar
El certamen de Sant Sebastià acaba avui amb una secció oficial discreta que fa imprevisible la decisió del jurat presidit per Neil Jordan
La decisió del jurat d’un festival de cinema sempre és imprevisible, però encara més quan les pel·lícules programades a la secció oficial fan pensar que serà difícil trobar-ne gaires que mereixin figurar clarament en el palmarès. Aquesta cronista n’és conscient, que les cròniques s’han pogut fer repetitives pel que fa a les consideracions sobre les pel·lícules a concurs, però també del fet que el Festival de Sant Sebastià, que arriba quan el millor peix s’ha venut a Venècia, deu tenir dificultats per elaborar una secció oficial competent. El cas és que, sense que sembli que pràcticament ningú gosi especular sobre els films que poden ser premiats, i ahir ni tan sols circulaven rumors, hi ha un cert reconeixement cap a La hija de un ladrón, l’opera prima de Belén Funes que, d’una manera justa i sense tremendisme, segueix una jove que intenta sobreviure dignament a la Badalona actual. I també es parla de la solidesa de Mano de obra, film del mexicà David Zonana sobre uns paletes que construeixen una casa de luxe.
Producció de Netflix
D’altra banda, una es pregunta què hi fa a la secció oficial d’aquest festival, encara que no hi concursi, una producció de Netflix dirigida per Daniel Sánchez Arévalo, que, després de mostrar un cert atreviment amb AzulOscuroCasiNegro, demostra els seus antecedents televisius amb una pel·lícula ximple i d’un sentimentalisme barat protagonitzada per un jove abocat a la delinqüència (Biel Montoro, que sempre fa la mateixa cara d’emprenyat) que, escapant-se d’un centre de reclusió de menors, emprèn un camí de redempció en un viatge cap al seu poble d’origen, a Cantàbria, que fa amb el seu germà retrobat, una àvia moribunda i un gos amb tres potes, i s’hi afegeix al final una preuada vaca. Diecisiete exemplifica la fotesa d’un cinema espanyol dominant que no pot exportar-se enlloc.
Un film d’Assayas pla
Tampoc s’acaba d’entendre que el gran Olivier Assayas hagi fet una pel·lícula tan plana, realitzada d’una manera que sembla rutinària, com ho és Wasp Network (La red avispa), que fa referència a una xarxa d’espies cubans que, arribant a Miami com a desertors del règim castrista i abans de ser detinguts per l’FBI, es van infiltrar als anys noranta en les bandes que, finançant-se amb el narcotràfic, planejaven actes de sabotatge a Cuba, sobretot en hotels en un moment en què l’economia del país començava a abocar-se al turisme després de perdre el suport de l’URSS en extinció. La pel·lícula, presentada a la Mostra de Venècia, s’ha projectat a Sant Sebastià amb el pretext de la concessió del premi honorífic Donostia a Penélope Cruz, que fa de cubana de la mateixa manera que podria fer d’andalusa. De fet, tot el càsting és un despropòsit, ja que és una concentració d’actors latinos internacionals: el mexicà Gael García Bernal, l’argentí Leonardo Sbaraglia i el veneçolà Edgar Ramírez, que ja va treballar amb Assayas a Carlos, la pel·lícula sobre el terrorista Ilix Ramírez que, precendint-lo amb més volada, estaria a la mateixa línia de Wasp network dins de la filmografia del cineasta francès.