Icona nostrada

Som mitòmans els catalans? Potser la nostra història ha fet que ens aferrem a símbols molt fundacionals, com ara l’himne o la bandera, que serveixen per construir un relat històric propi. Però com tractem el nostre relat de mites que procedeixen de velles llegendes basades en personatges reals o de moderns relats literaris, cinematogràfics o televisius? No gaire bé, tot i que ens serveix per construir un relat de ficció, a la nostra mida i que, al cap i a la fi, constitueix part de la nostra imatge. Disney ha esdevingut, en constant evolució, una de les imatges dels Estats Units, com ho és el pallasso pocatraça Ronald MacDonald. Però què fem nosaltres dels Serrallonga, Coby, Maginet, Dragi –que podria ser un element del bestiari del món geganter–, el Capità Enciam i altres personatges reals o ficticis que no han alimentat el nostre imaginari en noves interpretacions? De l’avi del Barça de Castanys i la mascota del centenari culer dissenyada per Max ja ningú se’n recorda, i els periquitos, seguint els aires dels temps, han incorporat al camp una perica com a mascota d’animació. És més que res, però, en tot cas, res no és prou perquè les marques de galetes o cereals incorporin iconografies pròpies a la promoció dels seus productes. No hem aconseguit perpetuar Massagran, que, després de tenir un gran èxit amb la sèrie de dibuixos, s’ha perdut per als infants, com també ha passat amb el gos Rovelló de Josep Vallverdú. En la tradició popular, Núria Feliu va aconseguir accedir al món de les icones,en transformar-se en una geganta del barri de Sants.

Tot això ve a tomb per parlar del que sí és una icona de la ficció, tot i que no té un gamma de ninos articulats: Carvalho, el detectiu creat per Vázquez Montalbán que en vida de l’autor ja va ser portat al cinema i que, després de mort, ha tingut continuació literària amb una nova novel·la escrita per Carlos Zanón, és un dels personatges que han tingut vigència més enllà del seu creador.

Pel que fa al còmic, divendres, va sortir La soledad del mánager, el segon volum de la col·lecció que adapta les obres originals protagonitzades per Carvalho, el seu ajudant Biscuter i la seva promesa, amant, col·laboradora: la Charo. L’anterior adaptació al còmic va ser Tatuaje, feta pels mateix autors que la primera: el guionista Hernán Migoya i el dibuixant Bartolomé Segui.

Com Carvalho, Migoya (Ponferrada, 1971) és d’origen gallec, però ha viscut molts anys a Catalunya, tot i que ara resideix al Perú. Seguí és mallorquí (Palma, 1962) i també va viure molts anys a Barcelona, època en què va crear una sèrie protagonitzada per joves que vivien la Barcelona preolímpica. Que tots dos tinguin una mirada de Barcelona com la de Carvalho, que no era d’aquí però sí que ho era, ajuda a entendre la naturalesa de la creació.

Carvalho, que ha estat agent de la CIA, investiga en aquest volum el cas d’un executiu d’una gran empresa que ha estat assassinat i amb qui va mantenir una fortuïta i breu relació. La vídua el tria a ell perquè segueixi el cas, cosa que no agrada gaire a alts càrrecs de l’Estat, que mobilitzen la policia no per aclarir el cas, sinó perquè Carvalho no hi fiqui el nas. Els autors aconsegueixen equilibrar la ironia i l’humor amb la part més fosca, claus de la novel·la negra de què Vàzquez Montalbán va ser amant i practicant.