Expiació

Que la mirada aprèn de tot allò que ens conforma i, per tant, ens habita, és irrefutable. El mateix Monet ens alertà en apuntar que no és possible viure desvinculats del passat perquè, en certa mesura i malgrat l’admiració que ens desperta el progrés, no ens podem desvincular de les formes heretades. I això és precisament el que traspua de la darrera peça d’un dels gurus del flamenc d’avantguarda, el ballarí i pedagog Juan Carlos Lérida, a qui hem d’agrair que, en èpoques de cert conformisme escènic, aposti per explorar els llindars de la creació. Amb Doce, el cinquè dels sis quadres que compon el treball d’investigació La liturgia de las horas, que conclourà el 2020 amb una peça itinerant de dotze hores de durada, Lérida teixeix un experimental i extenuant exercici del moviment. Així, evocant el viacrucis, coreògraf i intèrprets –mestre i deixebles–, s’emmirallen en l’episodi bíblic per construir una coreografia entorn del patiment, en aquest cas el que experimenta l’artista fins al posterior alliberament en l’expiació.

Amb el compàs pautat i metal·litzat d’un sintetitzador i una guitarra elèctrica, els intèrprets –ballarins, músic, tècnics d’escena i cantaor–, basteixen una composició en què el flamenc s’assenta en els gestos essencials de la quotidianitat en un procés de desconstrucció deslliurat de tot artifici per rebel·lar-se en estat pur. I és en aquesta llibertat, en el despullament d’allò après, que Lérida apuntala els ciments de les seves partitures de les quals exhala una necessitat vital: aprofundir en els límits de la creació.

I malgrat que en certs moments la peça es fa lenta, Doce esdevé una intensa i desaforada al·legoria de la vida que situa i (ens) situa constantment en l’abisme d’allò inexplorat i desconegut.

Deixem, doncs, a la mirada que exerciti tant com vulgui; al cap i a la fi, no som experiència?