Robert Bellsolà Saborido

Al final dels títols de crèdit del seu primer llargmetratge, Passi el que passi, es pot llegir una frase amb intenció: “Un film independent fet sense subvencions i per tant sense malgastar diner públic”, que és una definició del caràcter i la manera de fer de Robert Bellsolà, llicenciat en econòmiques i dret per la Universitat de Barcelona i màster en audiovisual management per la Media Business School, qui, després de tres anys preparant unes oposicions per ser advocat de l’Estat, ho va deixar tot per dedicar-se a la seva vertadera passió, el cinema. En una entrevista publicada a Fotogramas, el 2011, Bellsolà assegurava: “És una pel·lícula molt semblat a com era jo. A vegades, una mica gamberro i superficial, i d’altres, molt gamberro i molt superficial. És una comèdia en què el personatge perfectament podria ser jo... Tots sabem que els matrimonis amb fills follen poc... i haurien de follar més. Podríem dir que quan s’acaba Eyes wide shut (1999), de Stanley Kubrick, comença Passi el que passi. M’encanta la frase final de Nicole Kidman: «Hem de follar més.»” El director assegurava que la pel·lícula filmada a les localitzacions d’Estanyol, Bescanó, Aiguaviva i Girona i rodada “a la manera de Jim Jarmusch però al més pur estil de Farrelly i Apattow” tenia un pressupost reduït i si es va tirar endavant va ser gràcies als estalvis, les aportacions de familiars i amics i la col·laboració de TVC. Bellsolà, que en va fer publicitat a les principals xarxes socials i la va presentar en els festivals de Moscou, Detroit i Nova York, la va poder estrenar en 12 sales de Catalunya i Andorra, a més de vendre-la a França, Bèlgica, Rússia, Turquia i Polònia, fet que li va confirmar que la seva aposta pel cinema era vàlida.

Tornant uns anys enrere, hem de recular als dies en què el futur cineasta es va cansar d’estudiar dret i va entrar a treballar a MTV (Music Television) London, on va participar en la sèrie documental Models in the house. Més tard va fundar Aiguaviva Films, una productora amb què es va fer un nom amb el making off de Soldados de Salamina i el documental Salaminos, que va ser emès per TVC, i amb Iaies cuineres, un documental a través d’un centenar de persones que treballaven per recuperar i mantenir viva la memòria històrica de la cuina tradicional catalana. També va realitzar videoclips per a Universal Music Spain i The Pepper Pots i documentals com ara Cinema do mar i Brasil somos nós, que va guanyar el premi del públic i el premi Miño del Festival Internacional de Cine d’Ourense i va ser seleccionat per al Festival de Màlaga.

L’èxit relatiu de Passi el que passi va donar ales a un director que tres anys més tard va anunciar que emprenia una nova aventura, més ambiciosa i d’un caire marcadament comercial, Dos a la carta, com va assegurar: “Una pel·lícula de debò que serà una «comèdia, comèdia, comèdia», amb un pressupost de 600.000 euros.”

Bellsolà havia après que el micromecenatge no era una solució i, com va explicar Jordi Camps Linnell, en un reportatge que li va fer el 13 d’agost del 2013: “Tenia clar que no volia explotar el crowdfunding, sobretot perquè el seu producte és comercial. Per això va aplicar una cosa que els americans saben fer molt bé, el brandfunding. Així, totalment amb diners privats, la meitat del pressupost l’aporten grans marques i empreses; com a compensació, apareixeran destacades als títols de crèdit i els seus productes es veuran en algun moment del film (a l’estil de les pel·lícules de James Bond). Pel que fa a l’ajut de les administracions en espècie, el Bloom de l’Ajuntament de Girona cedeix dues càmeres de cinema; Salt facilita el viver empresarial com a seu de l’equip de producció i el Patronat de la Costa Brava aporta les imatges aèries. També 10 estudiants de l’ERAM s’incorporen en pràctiques a l’equip tècnic.”

La jugada li va sortir rodona. Un repartiment important: Adrià Collado, Sergi López –al qual i segons explicava va subornar amb un paquet de brunyols–, Andoni Agirregomezkorta, Melani Olivares, Carolina Bang i Marcel Tomàs; els cameos de Julio Salinas, Carlos Núñez, Santi Millán i Vanessa Lorenzo, i un rodatge de 40 dies van parir una comèdia fresca i esbojarrada que va ser castigada per la crítica però estimada pel públic, i li va donar empenta per consolidar la passió cinèfila. El 2017 el realitzador va treballar intensament en la realització del documental Bikes, bread & meditation, que, coincidint amb la presència cada vegada més rellevant de ciclistes d’arreu del món a les comarques gironines, va contribuir a difondre la imatge d’una ciutat marcada per l’afecció a les bicicletes, que és el final o l’inici del carril bici i cada cop són més les persones que fan servir el vehicle de dues rodes per desplaçar-se.