“Toquem més tecles del mateix piano”

Per ara, tenim els primers indicadors: Falaise i Càsting Giulietta estan al 100%, i Abans que es faci fosc, al 70%. És cert que els títols són compromisos adquirits anteriorment, però vam ser nosaltres que en vam triar la durada i a quina sala es programarien. Defensem la diversitat de públic sempre que hi hagi garantida una qualitat artística.

Pel que fa als abonats, hem de fer un esforç per comunicar molt bé cada proposta. Ara hi ha un 33% que són incondicionals, i això és bo no només per al Lliure, sinó per al teatre en general. Un altre 33% han comprat l’abonament, però no s’han atrevit a reservar títols encara; els haurem de guiar títol per títol. Finalment, ens queda un altre 33%, amb el qual insistirem en la comunicació. Si en els últims anys s’havia fet teatre tradicional al Lliure, ara reivindiquem la tradició del teatre. En la cartellera de Barcelona, les programacions eren molt homogènies. Nosaltres ens hem compromès a donar a conèixer les noves dramatúrgies, i això implica presentar projectes als quals la gent no sempre està acostumada. Però no abaixarem el llistó en cap cas.

El Teatre Lliure és una fundació privada amb vocació de teatre públic [fundat el 1978 a l’antiga cooperativa La Lleialtat de Gràcia] que faci teatre d’art per a tothom. Aquesta referència es va començar a fer servir arran de l’obertura del Piccolo Teatro de Milà, el 1942. Si volem art per a tothom, hem d’eixamplar el nostre públic.

I en el nombre d’abonats. El curs 2015/16, per celebrar els 40 anys del Lliure, es va fer una programació amb grans noms. Va ser el pic en el nombre d’abonats del Lliure. Des de llavors, ha anat caient, any rere any.

Si utilitzéssim el model capitalista anglosaxó, donaríem molta més prioritat al benefici econòmic. Nosaltres som un teatre que cobreix entre el 80% i el 85% de les despeses amb aportació pública. El nostre objectiu és seguir omplint les platees, però per trobar que més gent s’apropa al teatre. Sempre aspirem a tenir un mínim d’ingressos, però no pot ser l’objectiu final. La cultura s’amplia des dels marges. És allà on hi ha el públic nou. Això implica fer unes dramatúrgies que no es fan mai. Seguim tocant el piano de Lluís Pasqual al Teatre Lliure; el que passa és que ara utilitzem més tecles.

Avui Rodrigo García i Angélica Liddell, que eren radicals en aquell moment, ja formen part de l’establishment teatral europeu, amb presència en teatres de referència i gran aforament. Ara, 15 anys després, hi ha hagut canvis de política social: crisi econòmica, els canvis de valors que ens obliguen a canviar de perspectiva... Ens han donat nous punts de vista i ens han fet créixer. La cultura ha de reflectir tot això. Si no, t’estanques i quedes endarrerit respecte als altres teatres d’Europa.

Vam anul·lar l’actuació perquè el contracte no estava firmat i perquè hi havia una denúncia. Vaig veure que, si pagàvem aquella actuació, ens quedàvem amb pocs diners per afrontar l’arrencada de la temporada 2019/20. El Lliure mai censurarà un artista; en tot cas, criticarà els seus abusos de poder. I ho farà, si pot, fent teatre, que és el que sabem fer. Es va estar parlant de fer una protesta a la plaça Xirgu si es feia aquesta funció.

No entenc per què volien fer-la al davant del Lliure i no a la plaça Catalunya, per exemple. Tampoc m’explico per què aquestes mateixes persones no s’han manifestat contra Plácido Domingo. Arran de les denúncies, ell no tornarà a cantar als Estats Units i hi ha deixat de dirigir. Ara sembla que el Lliure generi odi en determinats sectors. Potser perquè ha estat mot estimat i ara se’ns demana que estiguem a l’altura dels espectadors. És bonic que se’ns doni aquesta responsabilitat.

El teatre és un espai de cultura, de pensament: si no hi ha fons, no hi ha forma. El pensament és la primera acció política. Totes les propostes culturals treballen valors socials i educatius. No ens ho hem de prendre com una moda. Ha arribat per quedar-se. Però li hem de donar temps perquè acabi calant.

Ens fa molta il·lusió recuperar Piturrino fa de músic. Serà el primer cop que s’interpreta una peça íntegra de Carles Santos des que va morir. Serà un concert que coordinarà David Albet. També tindrem Julio Manrique, que torna al Lliure després de L’ànec salvatge per estrenar Les tres germanes, de Txékhov.

Intentem que hi hagi diàleg. De moment, ens trobem periòdicament amb entitats veïnes com ara l’Institut del Teatre, el MNAC, la Fundació Miró i la Fundació Mies van der Rohe. Ens expliquem els programes que prepara cadascú per trobar sortides en comú.

Com podem no patir! Qualsevol decisió política té conseqüències en la societat. I això exigeix una gran responsabilitat de tots els partits polítics. Se’ls ha de recordar que la cultura permet construir vies de diàleg.

Eugeni d’Ors deia que on no hi ha tradició, hi ha plagi. La discussió no és una qüestió de tradició, sinó de nivell artístic de cada proposta que entri al nostre programa. Jo he defensat un projecte en un concurs, però cal admetre que no hi ha espai per a tothom. Cal filar molt prim.

Sí. Cal aclarir que ho limito a les direccions i que no parlem de si es decideix reposar una obra perquè ha estat un èxit. Les repeticions de direccions [més espaiades] donen identitat a la programació. Amb aquests espais que generem, es dona entrada a més veus noves, però no tenim prou recursos. Cada cop hi ha més gent que es dedica a aquesta professió. I, en canvi, tenim els mateixos recursos des de fa anys.

D’entrada, afecta només les institucions amb el 100% d’aportació de la Generalitat. Ara, no sabem com acabarà. El 2008 la Generalitat aportava 2,6 milions al Lliure. Aquest 2019, 1,9. Sort tenim de l’Ajuntament, que ha passat del 2,6 al 3,5 i ho ha compensat. Però el pressupost s’ha mogut dels 6,6 milions als 6,9 milions, en una dècada en què tot ha pujat molt. El problema real, però, és el percentatge que la Generalitat destina a cultura.