‘Amor adolescente’

El primer llargmetratge de producció gironina es va començar a rodar el mes de setembre del 1965, però no va aconseguir els permisos per a l’estrena fins al 1969.

“Va ser la Pandora dels seixanta –escrivia Eva Vázquez a les planes del diari El Punt, mig segle després del rodatge–, sense estrelles ni glamur, però amb una eufòria a prova de tota classe d’entrebancs. Hi tenia molt a veure la joventut de l’equip, encapçalat per Jordi Lladó (Girona, 1945), que acabava de fer vint anys i tenia ja una vocació de ferro, però també la celebritat del seu padrí, l’escriptor José María Gironella, autor de l’argument en què es basava la pel·lícula i que, el 1957, havia vist frustrat l’intent de l’editor José Manuel Lara de portar al cinema Los cipreses creen en Dios, que havia de dirigir Rafael Gil (ja havia rodat a Girona El canto del gallo) amb Montgomery Clift com a protagonista.”

Amor adolescente era una manera de treure’s l’espina d’aquell fracàs: una història d’amor, més aviat cast, entre un seminarista i una estudiant, o una versió púber del dilema entre enclaustrament i vida, entre antigor i modernitat, vagament inspirat en els dubtes del mateix Gironella durant el seu pas pel seminari.

Va ser l’escriptor, de fet, qui, a finals del 1964, es va oferir a col·laborar amb Jordi Lladó després de reconèixer-se en l’univers existencialista i melancòlic que reflectien els seus primers projectes: l’experiment De quinze a setze anys, rodat en 8 mm quan l’autor tot just tenia aquella edat, i sobretot els curts La mare (1963), amb una melangia accentuada pel piano de Josep M. Sabench, i El pobret (1964), que va rebre el primer premi del Festival del Rotllo organitzat per l’AFIC de Blanes. Eren dos films bastant desoladors –un nen orfe i un nen menyspreat–, però sota aquell desencantament de tints romàntics emergia una Girona poetitzada i alhora tremendament veraç. Molts anys després, ja retirat del cinema i decantat professionalment cap a la televisió, Lladó confessaria que “la solidesa d’aquella Girona trista i pètria de la postguerra havia influït” en tota la seva trajectòria posterior “amb la idea que cada pla, cada fotografia, havia de revestir gravetat”.

El film es va començar a rodar el setembre del 1965 als mateixos escenaris de la Girona vella que, cinquanta anys després, estan servint per donar un marc de solidesa a una fastuosa fantasia amb Joc de trons. A mitjan anys seixanta, i en mans d’una colla de cineastes aficionats, les condicions de rodatge, per descomptat, van ser unes altres. Només podien filmar els caps de setmana i amb uns equips ben precaris que van allargar els treballs més d’un any. Sovint, quan ho tenien tot a punt, descobrien exasperats que algun extra o fins i tot l’actor principal havia anat a fer un tomb per matar l’espera.

En realitat, va ser un projecte quasi familiar. Jordi Lladó va treballar el guió amb Pius Pujades i va confiar de nou en Jessy Portas, el nen d’El pobret, per al paper del seminarista, que acompanyaria Kelly Llaveria fent d’estudiant moderna.

Jessy Portas, nebot de Gironella, era fill del pintor Jesús Portas, aleshores director de l’escorxador, on es rodaria una de les seqüències més impactants de la pel·lícula gràcies a aquests oportuns parentius. Jordi Sarasa, que també havia intervingut a El pobret, es va tornar a fer càrrec de la càmera, i com a ajudant de direcció Lladó va reclutar un amic d’infància, el saltenc Jaume Peracaula, l’únic de tots ells que acabaria fent una veritable carrera en el cinema. Entre el quasi centenar d’extres que hi van participar, hi havia altres vells coneguts, des de l’ubic Carles Vivó –que faria, al cap de poc, un paper estremidor en el film segurament més rodó de Lladó, Un laberint (1971)– fins al pintor Isidre Vicens, a més de l’actor Francesc Quico Viader, que aviat faria el salt al cinema professional amb Jacinto Esteva (Después del diluvio).

Es va estrenar en el Festival del Nou Cinema Espanyol de Molins de Rei, el maig del 1968, i la crítica va ser unànimement benvolent amb els defectes de la pel·lícula, compensats per l’instint estètic i el potent imaginari que projectava sobre la ciutat. A Girona, però, no es va poder veure fins al 27 de novembre del 1969, al cinema Oriente, que es va omplir dues setmanes seguides.

És la història de dos adolescents, l’Ignasi, un noi que estudia al seminari, i la Neus, una noia que va a l’institut. Les seves vides completament diferents serveixen per contraposar la societat gironina conservadora i tradicional lligada a l’Església catòlica i la modernitat, representada en la Neus i els seus companys d’institut. Innocència argumental i precarietat de mitjans. Josep M. Forn, que poc temps abans havia dirigit a la ciutat de Girona el film Los culpables, es va implicar en la producció a través de la productora Teide. L’entusiasme de tots plegats, però, va xocar de front amb alguns inconvenients tècnics, com ara el procés de conversió de la pel·lícula dels 16 als 35 mm per obrir-li les portes de les sales comercials. Va acabar sent tan costós i lent que la factura del laboratori no només es va fondre bona part del pressupost, sinó que va exigir un paperam descomunal que va endarrerir tres anys l’estrena.

“Pot ser que d’aquí a deu anys faci pel·lícules millors, però no seran més importants, perquè difícilment tindran l’estima i la sinceritat que tots hem posat en aquesta”, va afirmar Jordi Lladó el 1967, poc abans de l’estrena en el festival de Molins de Rei.