“Tot això és fruit d’una casualitat, de la necessitat d’embellir un pilar”

Vaig intentar dedicar-me a la pintura però em feia patir massa. Posteriorment, i per casualitat, m’he convertit en un columnista, cosa que em diverteix molt més.

Tot això és fruit de la casualitat, de la necessitat d’embellir un pilar. A l’entrada de casa hi havia un pilar de totxos que aguantava l’escala. Feia una pena impressionant i els amics em deien que ho folrés d’una manera o altra. Jo faig uns taulers d’escacs amb marqueteria i una meva amiga em va proposar aplicar la marqueteria per folrar el pilar. Vaig agafar una escarpra i un martell, li vaig donar forma de columna salomònica, helicoïdal, i la vaig folrar i embellir. Va ser la meva primera columna i a partir d’aquí ja no he parat.

Hi ha qui voldria que l’obrís al públic i posés una entrada però no és el meu esperit. Tot i això sempre estic obert als que ho vulguin visitar. No hi tinc cap inconvenient. Jo faig això per divertir-me i si realment val la pena ja es veurà amb el temps. Sempre tens l’esperança de trobar algun mecenes que t’encarregui alguna cosa. Però no és pas l’objectiu principal.

Fa uns 15 anys que faig columnes. És un treball d’hores i hores però que em dona molta satisfacció. Aquí, en aquest jardí, hi tinc unes cinquanta columnes de diferents tipus i amb diferents noms. La Salomònica, la Perillosa, la Cafetera, el Vaixell, el Monument a la Vida, l’Enxaneta... i així fins a mig centenar.

No hi ha cap vinculació. El trencadís va començar amb la primera columna i amb una paret en què el vaig utilitzar com a recurs tècnic. Treballo normalment amb ciment cola per donar estabilitat a unes columnes que en el seu disseny són bàsicament inestables. Podria dir que el que jo faig és art efímer, destinat a desaparèixer, però de moment, i això és una llàstima, encara no m’ha caigut mai cap columna, ni tan sols la Perillosa, que porta incorporada una estufa al damunt. No les faig perquè durin sinó preveient la possibilitat que puguin caure.

Tampoc és que m’interessin gaire les etiquetes, fins i tot algú ha parlat d’“art brut”. Però bé, el que jo faig encaixa perfectament amb el que estàs dient, ja que habitualment treballo amb materials que tinc a mà, no tan sols en les columnes, en què bàsicament hi ha material d’obra, ferro i rajol trencat, sinó amb altres aspectes de la meva obra, com ara les instal·lacions amb llaunes de begudes. Un bon dia se’m va ocórrer que, a la tanca que tenia al camp, hi podia col·locar llaunes per entremig, de diferents mides segons la separació del filferro. Vaig anar experimentant, i vaig començar a fer-hi ondulacions com si fossin les ones del mar. Després, amb els cèrcols que em donava, vaig combinar les ondulacions amb les formes circulars. Als murs també treballo bàsicament amb pedra de la zona.

Feia de professor interí d’FP a Banyoles i una cosa va portar l’altra. Venia de Barcelona i tenia molt clar que aquesta zona em podia oferir una qualitat de vida millor que la que tenia. Vaig estar buscant una casa vella i vaig trobar aquesta, que porta el nom de Cala Pura. Vaig intentar que la gent del poble en digués can Salvador a còpia de pagar cafès però no vaig tenir cap èxit. Després de la mort de la meva mare vaig tenir l’oportunitat de deixar les classes i dedicar-me a fer de columnista. I aquí estem, amb més de cinquanta columnes a la finca a banda d’altres instal·lacions.

Arran de les converses amb la periodista americana Jo Farb, va sorgir el tema que aquí, treballant sol en una obra d’aquesta envergadura, em sentia com un nàufrag solitari sense retorn, com el personatge de la novel·la de Daniel Defoe, fins i tot tenia una gallina que em es deia Divendres.