“M’allunyo de mi mateix per actuar”

Sí, conceptualment és clar que té alguna cosa d’això, però jo no el vaig abordar des d’aquí. El que he intentat és fer-la el més versemblant i real possible, creure’m aquest Higinio, tractar de ficar-me en aquest imaginari impossible de saber què passa pel cap d’un home d’un poble de l’Espanya profunda dels anys 40, d’Andalusia, i després has de resar perquè t’ho creguis i ho vegis.

O un actor molt dolent [riu]. Això no és com una màquina de refrescos, on tires un euro i surt la llauna. Algun director m’ha dit: “Ara vens aquí i t’emociones.” O no! Sempre s’ha de deixar oberta la porta de no saber què passarà.

No, m’identifico amb una representació de la realitat: partint del fet que estàs en una ficció i hi ha la càmera allà, anem a intentar que sembli el més real possible, des d’un treball físic, l’accent... Aquí vam tenir un debat, sobre si se m’entendria. Però si a mi em deixes en un poble perdut de la Catalunya profunda, no entendré res, sabent català. Això s’ha de representar. Sempre poso l’exemple d’una pel·lícula que em fascina, Y tu mamá también. La primera mitja hora, com a espectador, no els entenc, però alhora els entenc. Hi ha una cultura dels mexicans que vull que m’ho expliquin com a espectador. Aquí volíem submergir l’espectador en un poble de l’Andalusia profunda.

Havia sentit a parlar dels talps, i em consta que hi havia més projectes cinematogràfics que s’havien intentat aixecar sobre el tema, i també d’un llibre de l’hispanista Ronald Fraser, Escondido: El calvario de Manuel Cortés, sobre l’alcalde de Mijas que va estar amagat durant trenta anys. Es va fer un documental basat en aquest llibre, 30 años de oscuridad. Tot això ho coneixia. Després em va arribar el projecte d’aquesta gent i em va semblar una història increïble que s’havia d’explicar. Em vaig començar a documentar, em van passar el llibre Los topos, el de Chaves Nogales Crónicas de la Guerra Civil... És fascinant. A Los topos, per exemple, explica que s’engreixaven; és normal, si tanques un home durant trenta anys, amb una vida tan sedentària.

Aquesta pregunta em porta a una màxima que dic cada dos per tres, perdona que sigui tan poc original: la realitat supera la ficció. La millor pel·lícula és en una crònica periodística. Com a actor, has de mamar de la realitat, ha de ser la teva font. Les millors floretes que m’han dit és que semblo un company. El meu somni, el millor que em podrien dir, és que no semblo un actor. Entenc que és una paradoxa, m’encanta que em cridin per fer pel·lícules, que em reconeguin pel meu treball, estar aquí en aquest festival, i m’encantaria que em donessin un premi. Però alhora, m’agradaria que no em conegués ni Déu. Un dels meus drames com a actor és que, a mesura que vagi fent papers meravellosos, acabi sent Antonio de la Torre fent d’Antonio de la Torre. Seria un moment de depressió profunda. Per això m’agrada treballar l’accent, un canvi físic... Per això busco allunyar-me de mi mateix per actuar.

Sí, sobre la por que ens fa viure per sota de les nostres possibilitats. M’ha fet reflexionar molt sobre l’autocensura, és un mecanisme de supervivència. En parlava a La noche de 12 años, on interpretava José Mugica...

Pregunta el que vulguis, llibertat d’informació! Per mi, els polítics presos haurien de sortir en llibertat immediatament, ho he dit moltes vegades. Els anomeno polítics presos perquè ells sabien que estaven desafiant un estat, amb unes raons molt legítimes que crec que s’han d’abordar, i d’una manera democràtica: com podem crear un marc de convivència entre mig Catalunya que vol marxar i mig que sembla que no vol quedar-se, aquest és l’escenari que tenim i cal abordar-lo, no podem mirar cap a una altra banda. Potser van pensar que si no feien el que van fer, aquí mai no passaria res. Però sabien que estaven desafiant un estat, un ordre legal. Aquest assumpte s’hauria de solucionar d’una manera política i no jurídica i penal.

Per expressar aquesta opinió m’he emportat garrotades de totes bandes. Vaig dir que una persona d’esquerres no és nacionalista, és internacionalista, i Antonio Baños es va enfadar i em va respondre. Són les contradiccions de la CUP, són d’esquerres, però s’ajunten amb els de dretes... Tot ésser humà té contradiccions. Com hi pot haver nacionalisme d’esquerres?

És que el meu concepte d’esquerres és la d’un món sense fronteres, on hi hagi pobles en sentit cultural, però no legal o jurídic. Per algú d’esquerres és difícil defensar que ho és, però del seu plat només en menja ell. Això és la contradicció que veig a l’independentisme d’esquerres.