Des del Canadà a Barcelona

El novembre del 2010, l’Institut Ramon Llull i la Sala Beckett van convidar tres dramaturgs catalans a donar-se a conèixer al Canadà. Van ser tres setmanes d’unes convivències especials. Ho reconeixien tots tres amb un somriure, divendres passat, al vestíbul de la Beckett. Aquelles tres joves promeses eren Marta Buchaca, Pau Miró i Pere Riera. La casualitat ha fet que tots tres coincideixin ara a la cartellera.

Marta Buchaca indaga en clau de comèdia amarga sobre l’eutanàsia humana i dels animals domèstics a Rita, a la Sala Beckett. Pau Miró es pregunta com és que s’ha alçat amb tanta virulència l’extrema dreta a Europa a Una història real, que es representa a La Villarroel. Pere Riera externalitza la reflexió –en clau de comèdia costumista– de quan els fills han de començar a preocupar-se pels pares a La dona del 600, que es programa al Goya.

Avui Pere Riera diu que li costa escriure si no té un encàrrec. Admet que tenir una feina de professor en un institut no l’obliga a tensar el vessant dramatúrgic. Continua escrivint, diu amb un somriure enigmàtic, per una part “de vanitat i una altra d’avarícia”. Miró també treballa a partir d’encàrrecs. Però no només això. Ara, per exemple, té la necessitat d’escriure una comèdia. I quan la tanqui, la voldrà oferir als que li han encarregat textos. Miró va fer puntualment alguns treballs pel seu compte, fins al 2013 (Un refugi indie). Anar per lliure li permet experimentar amb més llibertat i sense haver de dependre de les agendes dels actors mediàtics que habitualment demanen en sales comercials. Marta Buchaca produeix sola per primer cop amb Rita. Entén que és una manera molt més fàcil per fer viable el projecte. I ara està treballant per vendre el muntatge als teatres d’arreu. Confia, fins i tot, que la temporada vinent l’obra es pugui veure en un espai de més presència que la Sala de Dalt de la Beckett. Ella sempre escriu quan li aflora una idea i després mira de buscar una sala que la hi produeixi. Amb els anys, ha anat obrint mercat. Ara, a més de les productores de Barcelona, s’ha guanyat un espai a Madrid, arran del seu reconeixement amb treballs com ara Playoff. Admet que, des que és mare, els temes per escriure teatre es multipliquen.

Fills de la Beckett?

Els tres autors són patrons de la Fundació de la Sala Beckett. Han estat sovint professors de cursos i, puntualment, professors de dramaturgs internacionals. Ara, si Buchaca feia 10 anys que no estrenava res a la Beckett, Riera només hi ha presentat, fins ara, una lectura dramatitzada, Casa Calores. Pau Miró hi va estrenar Un tret al cap ara fa un parell d’anys. Miró, de fet, diu que en l’època de la Beckett a Gràcia era l’alumne més habitual en els cursos. I això és, raona divertit, perquè a l’Institut del Teatre es va llicenciar com a actor i va fer tot el reciclatge de dramaturg a la Beckett.

Hi ha semblances entre els tres dramaturgs? Riera afirma que tenen una mirada similar perquè són d’una mateixa generació, però amb formes molt diferents. Celebra, per exemple, la poètica de Miró i alhora la capacitat d’aprofundir en els temes que tracta. De Buchaca, n’enveja l’enginy: “Ja m’agradaria tenir-ne com ella.” Per Miró, en canvi, Riera és capaç de presentar situacions ben realistes, però sap donar-hi “emoció, tensió i una evolució” dels personatges; “és el més difícil”, diu Miró. De seguida en la conversa sorgeixen altres noms com ara Jordi Casanovas i Guillem Clua, que també van coincidir en aquella generació i que han fet un salt més enllà de Catalunya. Miró admet que van tenir la sort de tenir el vent a favor, perquè van coincidir amb les promocions de joves dramaturgs a la Sala Beckett (2004), així com amb el programa T6 del TNC. I fins i tot de l’Institut Ramon Llull. I també hi va haver sales interessades a programar-los. Va ser una situació insòlita, perquè, quan es fa una operació política, rarament és transversal (des de diversos impulsors), comenta Miró. En el seu viatge al Canadà per fer lectures dramatitzades, alguns productors van mostrar interès per estrenar-los obres. Fet que confirma que, més enllà de l’estratègia de màrqueting institucional, el seu treball tenia prou atractiu fora de Catalunya.