Crítica
teatre
Fer possible el canvi del món, des de l’escolta
Lali Álvarez reconeix que no era gaire optimista amb l’evolució de la humanitat fins que va assumir el projecte. Ara, hi veu una possibilitat ferma. Però sempre hi ha el dubte (com es va revelar a Intersections, dels Obskené, en què participants de la Primavera Àrab reconeixien que no havien consolidat la revolta del carrer a les urnes). Carlota Subirós, amb La Ruta 40, reclama constància per aconseguir petits objectius a Una lluita constant. Però sí, les nou noies de Mateix dia... sintonitzen amb les xilenes de Paisajes para no colorear: elles diuen que, d’aquí 70 anys, se sentiran orgulloses d’haver canviat la mentalitat del país, quan eren joves. Ben bé com la carta que es llegeixen en el present i el passat. El repte, al final, sempre és escoltar-se i abraçar-se, sense posar frontera a la sexualitat, a l’edat o a l’educació.
La dramaturga admet que, d’entrada, pensaven que les veus de les persones de 65 anys es confrontarien amb les de 14 a 18. Que hi hauria una mirada contraposada sobre com fer canviar el món. Però l’assaig els ha demostrat que, tot i la diferència d’edat i d’experiència viscuda, comparteixen una mateixa manera per moure el món: desafiant el poder. En aquesta lluita cap a un futur que es vol millor se sumen totes les manifestacions possibles pacífiques i que, alhora, criden a la desobediència: des del canvi climàtic a la visibilització de les dones en una societat masclista i, també, la denúncia de l’existència de presos polítics i exiliats. Hi ha un estudi que demostra que només que el 3,5% d’una població es rebel·li amb determinació contra una situació serà capaç de canviar-la. La forma de lluita d’aquesta vintena de membres (que es van apuntar al projecte desinteressadament en una convocatòria oberta) és escoltant-se i abraçant-se entre ells; cuidant-se (es percep una veritat en els petits gestos que és alliberadora). I mantenint-se ferms amb el compromís: mateix dia, mateixa hora, mateix lloc.