Crònica
Setmana de creació contemporània
Marionetes sense temps
Salvador Sunyer, director del Temporada Alta, reivindica que el teatre contemporani ho és per la forma, més que no pas pel que s’hi diu. És la fórmula que utilitza per relativitzar un teatre social, militant, que només arriba als convençuts. L’art ha de transgredir per respirar amb ràbia. Atrevir-se a creuar el carrer per on ningú s’ho espera. Desobeir la lògica de l’entorn i trobar-ne una de més radical. Doncs aquesta forma tan trencadora va arrencar la tarda de divendres amb uns formats que van de la joguina més naïf (La melancolía del turista) al clam més pur (Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers). El present teatral revela que la humanitat és una marioneta del passat. Convé ser honestos i adaptar-se a la vida, a la descoberta i a la mort.
Shaday Larios i Jomi Oligor tenen una dramatúrgia inconfusible: ho és pel xiuxiueig i per una manipulació fràgil, sigui per la densitat emocional inestable que remouen, sigui pel material físic que desplacen. L’estètica remet al Tribulaciones de Virginia, d’aparells que es mouen sempre de manera analògica, amb una mecànica tan precària com màgica. En l’obra, no qüestionen la contradicció entre considerar-se viatgers amb ganes de conèixer quan es creua la frontera i que els autòctons els reconeguin com a turistes inconfusiblement. En realitat, ensenyen el seu particular àlbum de vacances identificat amb els havans de l’Havana i els saltadors del penya-segat d’Acapulco.
Larios i Oligor sempre treballen a partir de l’arqueologia emocional que deixa rastre. Per això troben estètica la humitat de la paret de l’hotel, o que els llums de neó es desplomin dramàticament. Com a Livalone, de Cesc Cuéllar, en què ell disfrutava de la lletjor dels pisos que aconseguia habitar en solitari, per breus períodes de temps: les esquerdes són una connexió evident entre els dos mons, irreconciliables. El turisme degrada i arracona els ciutadans..
Probablement, perquè la seva dramatúrgia és un àlbum que retalla els records i els dona volum, ja sigui dins de caixes d’havans o convertits en postal (“Acapulco, testimonio de que existió”), el llenguatge audiovisual els aclapara. La pantalla, encara que ennegrida, tapa un treball que encara té molt de mecanisme i tensió perquè no es desmanegui. La parella atraparà els nous espectadors, (seran sempre una companyia revelació perquè acota molt l’aforament) però els més fidels hi trobaran a faltar més presència seva, davant del teatrí, com a El solar - Primer álbum i La máquina de la soledad.
Rigola proposa un altre tipus de turisme. Hi ha un país del qual no es torna. Ho deia Hamlet en el monòleg en què arrencava amb el “ser o no ser”. Àlex Rigola fa un grapat d’espectacles que posen l’actor al centre. Ja sigui un Txèkhov o un Pasolini. Ara tenia el repte de construir una dramatúrgia sobre la mort. Es va submergir en la lectura més fosca. I hi va trobar el desllorigador al costat, amb els actors, novament. L’obra, que coprodueix la Sala Beckett i el Temporada Alta, recull les converses sobre la mort de l’actriu Alba Pujol amb el seu pare, amb un càncer terminal. I sí, la mort és tan inaccessible que la seva porta ens desplaça a un mirall que ajuda a revisar tot el que s’ha fet i el que s’ha deixat per fer de la vida. Però la tristor de la pèrdua, de la separació, se salva amb una abraçada profunda i l’acceptació de la mort com a companya de viatge.
El pare de l’Alba va morir el 22 d’octubre. Un mes després, s’ha estrenat la peça, carregada de fragilitat. Rigola ha editat les llargues converses que van mantenir tots tres (el director com a catalitzador, amb la càmera i les preguntes) i les ha convertit en un testament de vida. Pep Cruz posa veu a les paraules del pare. L’Alba, a les seves pròpies. Amb la senzillesa de la sinceritat. Honestament. Procurant mantenir una distància respecte al dolor per no convertir la peça en impúdica. L’acció, despullada de cap artifici, no amaga res. Ensenya el dolor i el comparteix generosament. Potser l’Alba, actriu i filla, agrairia tenir un punt de metàfora o el públic mateix preferiria una representació simbòlica, però la decisió de treure les ombres desjerarquitza la intimitat. Ara tothom la rep amb el sanglot absorbit per una profunda respiració. Tothom té tota la informació. En aquell dolor hi ha aquesta vida.
Pere Faura proposa un més enllà molt més gamberro. Com a coreògraf pop, s’ha deixat imbuir per l’estètica zombi. El que comença sent un videojoc barroer acaba esdevenint una alerta mundial. Faura, simplement, se serveix de la videografia zombi per fer riure i provocar un pèl de fàstic a la concurrència. Evidentment, no pot obviar el Thriller de Michael Jackson i li agrada fer sarcasme quan fa ballar La Macarena als seus tres zombis. Faura, ara, té un dispositiu nou –que alterna la coreografia, la música i un recurs de vídeo molt complex–. Ara és el moment de construir una tesi (més o menys connotada ideològicament) que qüestioni la comoditat de la societat de deixar-se influenciar per les modes, per les proclames del moment, sense esperit crític. Amb la por, l’amenaça de fenòmens estranys que impedeixin sortir de les convencions que marca el poder. Els zombis, diuen, van aparèixer com a mà d’obra esclava als camps, fins que es van alliberar. Per això, té una molt bona rèplica l’arrencada amb els robots (fa anys que Asimov especula que les màquines acabaran subjugant qui les va crear) que, uns 100 anys més tard, reprodueixen el cànon. Potser les marionetes del futur arraconen la humanitat. La incertesa (i el joc) és vitamina per a l’art d’avui..