Avançat del nou còmic

Normalment ens referim a una novel·la o a una pel·lícula “que parla de la vida” quan hi ha un drama intens, una ruptura sentimental que trenca el cor o una mort sobtada.

Sí, això és vida, però la vida és també gratar-se el nas, tirar-se un pet i tornar a obrir la porta de casa immediatament després d’haver-la tancat perquè ens hem deixat la cartera. Chris Ware va ser un dels primers autors que van fer del relat simple de la quotidianitat el nucli de la narració. Perquè, en definitiva, són els petits detalls els que configuren les grans coses, segons la filosofia del Capità Enciam, que també des de l’aparent banalitat explicava grans veritats de la vida.

Potser hi ha qui va dir que això ja estava inventat en la historieta i que Guido Crepax desconstruïa les vinyetes per centrar el focus en objectes que envoltaven la Valentina, la protagonista, però Chris Ware va més enllà. Crepax intentava que aquest recurs narratiu i gràfic reforcés la història central, que tenia una trama que traspassava la rutina diària. Ware, en canvi, fa d’aquesta narració el nucli del seu relat. Tan protagonistes són els personatges com un tros de sandvitx rosegat, perquè no desvincula el personatge de les seves accions, per simples i rutinàries que siguin, del seu entorn.

De fet, a més d’aquesta tria conceptual, Ware es va convertir en una referència del còmic modern dels darrers 25 anys per la seva arquitectura gràfica, que va trencar amb les convencions de la planificació de la pàgina, o, més ben dit, va recuperar formes en desús dels còmics clàssics que s’utilitzaven en la premsa. Per exemple, dibuixar dues seqüències narratives en una mateixa pàgina. Però si tradicionalment això es feia servir per explicar –per sota i amb vinyetes més petites– una altra història de la sèrie o bé per explorar un sol personatge com feia Gilbert Shelton, que a la part inferior de les aventures dels Freak Brothers dibuixava una tira del gat de Fat Freddy, Chris Ware esprem aquests recursos i en treu més partit, ja que narra en el mateix moment dues historietes des d’angles diferents o bé històries paral·leles que després s’acaben trobant. Un joc narratiu que també ha fet servir en el cinema Quentin Tarantino.

Aquesta arquitectura narrativa també ha esdevingut una arquitectura gràfica i objectual. Ware pot dibuixar un edifici on se’ns permet veure les habitacions de cada pis i el que hi està fent cadascun dels habitants, una mena de 13, Rue del Percebe, de F. Ibáñez, però molt més sofisticada. Aquesta arquitectura pren forma tridimensional, com en el cas de Fabricar historias, en què el còmic és objectual: una caixa que conté taulers desplegables, llibres i edicions en format diari que constitueixen un relat, com si es poguessin controlar les històries que passen simultàniament en una ciutat.

Perquè una de les obsessions d’aquest autor, nascut a Nebraska l’any 1967, són els formats, que exigeixen una acurada tasca de maquetació i enquadernació. Al principi de la seva carrera, una de les seves sèries més populars, Jimmy Corrigan, va ser editada en diversos formats que després van ser relligats en un de sol, més comercial, que tot i així portava una sobrecoberta desplegable que esdevenia una gran làmina.

Aquest és el cas de l’última obra que acaba de publicar Chris Ware, Rusty Brown (Reservoir Books), que té molt a veure amb el seu treball, però elevat a la màxima expressió. Es tracta d’un còmic de llarga lectura que es correspon de manera proporcional al temps que l’autor ha trigat a fer-lo: 16 anys. També és proporcional al període de temps que abasta a l’hora de descriure els personatges: tota la vida. En aquest sentit, Ware treballa com en publicacions anteriors i juga amb el temps com un element més de l’obra.