Ni aventura, ni lluita de classes

John Ford va recordar-nos fa anys que quan s'imposa la llegenda és millor imprimir-la que deixar que aflori la veritat històrica. Tots els cineastes que s'han acostat a la personalitat de Robin Hood, com ara Michael Curtiz i Richard Lester, entre els més notables, han preferit sempre imprimir la llegenda. Han situat l'arquer al bosc de Sherwood, l'han mostrat robant als rics per ajudar els pobres, i fins i tot han construït amb el mite una curiosa èpica en què l'aventura amaga una segona lectura sobre la lluita de classes. La nova versió de Ridley Scott es caracteritza per anul·lar tots aquests ingredients: no hi ha èpica, ni aventura, ni lluita de classes. En canvi, pretén que hi hagi història. La qüestió clau que ens planteja la pel·lícula radica a preguntar-nos quina història és la que vol explicar.

Teòricament, Robin Hood acaba allà on comença el mite. No veiem el bosc de Sherwood fins al final. Abans, però, el que es vol reflectir és la veritat històrica, que potser no pagava la pena imprimir. La suposada veritat ens explica la crònica de l'existència d'un soldat que va acompanyar el rei Ricard Cor de Lleó a les croades i que havent-ne tornar, després de la mort del monarca, va intuir que hi havia una conspiració encaminada a una suposada invasió de les tropes normandes a Anglaterra. La conspiració aprofitava l'absurda política del nou rei Joan, encaminada a carregar els impostos dels vilatans per servir la monarquia. Mentre tot això succeeix, Robin Hood ens explica que el soldat Robin Longstride comunica a una vídua la mort del seu home a traïció, que aquesta noia és Lady Marian i que la dona esdevindrà la seva companya d'aventures i una figura clau en la lluita contra la conspiració. Aparentment, al darrere de la nova història de Robin Hood hi pot haver èpica, ja que arrenca amb la batalla en què morirà Ricard Cor de Lleó i s'acaba amb la batalla per salvar Anglaterra de la conspiració normanda. Però també hi pot haver aventura, ja que mentre tenen lloc les lluites es va forjant la personalitat de Robin Hood. El gran fracàs de Ridley Scott no radica en el Robin Hood que s'inventa, sinó en el fet que al darrere de les imatges no hi ha ni la grandiloqüència que necessita l'èpica ni l'emoció i la ingenuïtat que alimenta la bona aventura. Robin Hood és més aviat el resultat d'una posada en escena funcional i d'un relat exposat amb el convencionalisme dramàtic propi d'una sèrie acadèmica de televisió. Les imatges no tenen emoció, la història és més que previsible, la metàfora de les conspiracions polítiques queda anul·lada pel maniqueisme amb què són bastits els personatges i la suposada fidelitat històrica es trenca en benefici d'una suposada aventura que no acaba de ser-hi mai. Les batalles hi estan coreografiades amb molta desorientació. La possible metàfora política queda diluïda, no hi ha lluita de classes ni cap història de conspiració. Tot plegat és com la història d'un fracàs, com la crònica d'un nou Robin Hood que no va enlloc.