“El món de la inspectora Amaia és de foscor i llum”

La veritat és que és un personatge tan ben escrit, tan meravellós i interessant, que em vaig centrar en el guió, a conèixer la història d’Amaia, en saber que tenia una mare que no l’estimava, cosa que la marca moltíssim. Es fa policia perquè ningú la va defensar quan era petita; en algun lloc del seu inconscient hi va quedar això i ella vol protegir els que ho necessiten. Això en la segona part es veu més clarament, perquè les víctimes són nens. Em vaig agafar molt a la columna vertebral de la història, vol ser mare per poder entregar amor a la seva filla. És una pel·lícula que té moltes capes. La cuirassa és el thriller policial, però a dins hi ha tot el passat relacionat amb la mitologia, els sacrificis, les creences, màgia negra... Navarra és un lloc on la mitologia i la religió han conviscut, cosa poc habitual, i Amaia es troba amb aquestes circumstàncies i tracta de sobreviure.

Sempre aprens coses dels personatges, aprens d’ells, de les seves vivències, de la seva història. Com que aquesta història és tan llarga, m’he anat ficant cada vegada més en el món de la inspectora Amaia, que és de foscor i de llum. Ens centrem molt en la foscor, però també té els seus amarratges a la vida, l’afecte i la llum, que són el seu marit i la seva tieta.

Va ser molt difícil sobretot perquè va ser llarg. Però ja sabia que m’enfrontava a un personatge emocionalment molt intens, i a més es rodaven juntes la segona i la tercera pel·lícula, que encara és més intensa. El que fa interessant aquest thriller és que no és comú, no es tracta només d’esbrinar qui és el dolent; el dolent és molt a prop teu, forma part de la teva família i atempta contra el que més estimes, i es barreja el vessant professional amb el personal, el present amb el passat, la part policial amb la històrica... És una mena de còctel Molotov.

Aquí rau la dificultat del personatge, fer versemblant una inspectora que s’enfronta cada dia a reptes en què està en joc la vida i la mort i no arribar a temps pot suposar la mort d’un ésser humà, i després arriba a casa, té un nadó i és una mare més, que es mor per abraçar el seu fill, perquè és el que li dona pau i la torna a la terra. L’equilibri dual de dona freda i de caràcter fort, però alhora amb l’afecte de la seva maternitat, era molt interessant, i la dificultat del personatge consistia a trobar l’equilibri. En rodar-se les dues pel·lícules juntes, la dimensió del treball era brutal. Un protagonista amb un arc llarg ja és difícil, i jo en tenia dos. I, a més, anava in crescendo, la tercera part és el desenllaç de tot. Pots veure les tres pel·lícules com tres actes, ara estrenem el del mig i el tercer és el desenllaç.