El meu avi Alfredo Palmero va néixer a la Manxa i per motius de la guerra civil va marxar del seu poble i es va establir a Catalunya, i després de la guerra va adquirir una casa davant de la presó Model de Barcelona perquè estava convençut que acabaria a la presó, i així tindria la família a prop. No va entrar-hi, però va estar a punt de fer-ho. Havia col·laborat amb els comunistes.

Tenia una gran formació tècnica com a pintor, va estudiar a l’escola de San Fernando de Madrid amb grans mestres. A Barcelona havia de buscar-se la vida, i com que tenia talent, els marxants li demanaven de tot: ara un paisatge, ara una marina... I van ser els mateixos marxants els que li van posar el nom de Maestro. La seva pintura va triomfar perquè feia temes populars que agradaven molt. I va ser molt imitat. Si mira a internet trobarà més cavalls pintats copiant el Maestro Palmero que originals seus.

No, soc autodidacte. Durant un temps, pel fet que a casa meva no existia la pintura abstracta, les meves primeres teles semblaven del segle XIX. Ara treballo amb digital i faig una pintura contemporània, però sempre tinc un lligam amb els meus inicis, als quals no renuncio i que vull que formin part del meu segell personal. Crec que ara el que ha de comptar en l’art, a banda que siguin peces ben fetes, que sigui obra personal, mons autèntics d’un mateix.

De cap de les maneres. El meu avi no hi estava en contra, però feia una altra cosa. Li agradava Picasso, tot i que el que feia no era el que volia fer ell. L’art del segle XX va estar molt marcat per les ideologies, però per sort això s’ha acabat i s’ha posat fi a la dictadura de l’abstracció, i la pintura s’ha pogut obrir a moltes més coses, fins i tot a noves narratives. És per això que, a banda d’aquests debats ja superats, la meva lluita és només davant del cavallet, perquè la resta ja no depèn de mi.

Sí, és una masia del segle XV situada a la Vall d’Hebron, i fa també la funció de museu; hi ha obra de l’avi, meva també, i col·leccions d’objectes artístics que comprava el meu pare. A casa meva, els diners no es gastaven per sortir a dinar, sinó en ceràmiques i mobles antics, que per aquella època eren més accessibles. La cosa museística, no obstant, era més del meu pare; al meu avi l’únic que li interessava era pintar.

Tinc diverses direccions. Com altres artistes, també Picasso, he tractat el tema de Las Meninas, però portant-lo al meu terreny. Una de les cares és la de la meva filla, que té 18 anys, però que va tardar molt a arribar. Aleshores és quan vaig començar a pensar en aquesta sèrie i em va sortir el tema de l’embaràs. La part de sota de les meninas, els grans faldons que portaven, representa l’embaràs en una composició abstracta en contrast amb el figurativisme del mig cos cap amunt. Donava moltes voltes al tema de la fecunditat, una qüestió que et sembla òbvia i natural però que veus que no arriba. El resum dels quadres és veure per la part de dalt la dona com a mare i a la part de baix una representació de la mare Terra, que és la gran prenyada perquè és la referència que tenim de l’existència de vida.

Jo soc bastant freaky, vaig per Barcelona en monopatí. Com que el que pinto són coses meves, la sèrie en què estic treballant va de skaters. Primer vaig començar amb petits dibuixos i després em vaig passar a grans pintures a l’oli sobre aquest tema. En aquestes peces hi ha dues coses: el gust pel retrat, que sempre porto a sobre, i el món pop, que és el que m’ha agradat i he viscut sempre. Jo quan pinto ho faig amb música heavy metal. He estat fan dels còmics d’El Víbora i de tot l’underground. Tot aquest univers està lligat al món del monopatí que pinto perquè té un valor simbòlic molt gran. Avui el monopatí podria representar la joventut eterna, que és el que es busca en la nostra societat. També és una cosa que transita, que es mou. Té moltes lectures.

A través del monopatí m’he posat l’objectiu de fer una sèrie de retrats on intento barrejar la part clàssica de la pintura que porto a dins amb el que són els còmics, el vídeo, el rock and roll, Walt Disney i els dibuixos animats en general. Jo vaig néixer el 1966 i la primera vegada que vaig veure Star Wars tenia 11 anys. I tot aquest món és el que fico als quadres que faig ara, que no reneguen de la meva primera pintura perquè hi ha trets que han quedat, però que representen un camí de maduresa artística.