Vell ofici, nova mirada

Hi ha pocs oficis més transcendentals que els relacionats amb la salut, i, d’entre tots aquests, destaquen els vinculats al naixement d’una nova vida. La professió de llevadora ha generat una certa atenció historiogràfica en els darrers anys; però són molt pocs els estudis que s’han centrat en el procés de professionalització que va experimentar la professió durant el segle XIX; i encara menys els que ho han fet des d’una perspectiva de gènere, amb la mirada posada en les dones com a agents de transmissió de coneixements mèdics i, de manera paral·lela, en l’efecte d’aquest procés en l’ascens social i cultural de les dones.

Un llibre de la historiadora Marta Carrasco i Lozano (Palafolls, 1992) ressegueix amb detall La professionalització de les llevadores de Girona (1830-1870). El volum ha estat editat per l’Arxiu Històric de les Ciències de la Salut i presentat fa pocs dies a l’Associació del Casal de la Dona de Palafolls. L’estudi va guanyar el premi d’història de la medicina Oleguer Miró i Borràs, que convoca el Col·legi de Metges de Barcelona amb l’objectiu de recuperar el passat de la professió mèdica als territoris de parla catalana. L’autora s’ha capbussat en arxius locals i especialitzats, com ara el de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

En el llibre es ressegueix amb detall el paper de la dona com a transmissora de coneixements mèdics i com un agent clau en la millora de la salut de la comunitat; aspectes que acostumen a esdevenir tangencials en bona part dels estudis sobre la història de la medicina.

Un altre dels aspectes que es destaquen és el paper que va tenir el procés de professionalització en l’ascens social d’un percentatge elevat de famílies. Per donar-ne exemple, l’autor ressegueix algunes de les nissagues més importants de llevadores de Girona durant el segle XIX, la qual cosa també permet demostrar com la professió se succeïa de generació en generació. Un dels exemples que apareixen en el llibre és el de la família Feliu, una de les més influents de Girona i els seus voltants. A través d’aquest cas es posa de manifest el salt qualitatiu experimentat, amb una primera generació que no va tenir l’oportunitat d’estudiar a una altra en la qual un dels membres fins i tot va poder arribar a assistir a les classes de la universitat.

La conclusió d’aquest i altres exemples que ressegueix la historiadora maresmenca és molt clara: el pas cap a la total professionalització va ser dificultós, amb un munt d’entrebancs socials i econòmics a superar; però, al capdavall, va possibilitar “donar un salt qualitatiu en les seves pròpies vides, permetent convertir-se en un sector on totes sabien llegir i escriure, tenien un títol universitari, i com a dones tenien un ofici gairebé intocable que malgrat els intents de suplantació per part d’altres sectors sanitaris encapçalats per homes, va continuar essent hegemònic de les dones fins fa ben poques dècades”.