Els Pastorets que acullen els refugiats

En ple franquisme, Proscènium, un dels primers grups teatrals independents consolidats a les nostres comarques, va fer oposició, va exercir mestratge –podem valorar el Talleret de Salt com una amistosa escissió–, va mantenir la flama de l’escena oberta i, l’any 1981, després de la intervenció de Salvador Donato, que va remoure cel i terra, va recuperar els Pastorets. L’obra tradicional, en temps reculats, a Girona s’havia representat, entre altres llocs, al teatre de l’Hospici –edifici reconvertit en casa de cultura–, al centre cultural del carrer de la Força i al col·legi de La Salle. Aquí estaven promoguts per la Joventut d’Acció Catòlica, i al llarg de 25 anys van gaudir d’èxit i prestigi –el Quintet Vienès, dirigit per Francesc Civil, hi posava la música–, fins que, per circumstàncies que podríem qualificar de teològiques, es van deixar de fer. Després d’un temps sense Pastorets, la insistència de Donato i la bona disposició de Pere Codina, aleshores director del Teatre Municipal, van tornar a portar les aventures dels dimonis i els rabadans a l’escenari. Pocs mesos abans, tots els quadres escènics de Girona i de Salt havien fet una aposta conjunta, la Passió, amb l’escenografia de Pla i Dalmau, la qual cosa va generar interrelació i coneixença entre uns actors que van acabar de consolidar un elenc potent amb el qual Proscènium va afrontar l’aventura dels renovats Pastorets.

Si avui repassem el programa de mà de la primera edició, trobarem que Jaume Teixidor continuava fent de Llucifer com a La Salle, però també hi ha noms com Joan Canals, Maria Gràcia Falgueras, Salvador Donato i Clara Ribas. El cor de dimonis anava a càrrec del Talleret de Salt; Guillem Terribes, Carles Vivó i Màrius Soler eren els encarregats de la decoració; Jofre Ferrer, el responsable de les llums, i Àngel del Pozo, del cartell anunciador. L’entrada de noves veus i propostes va modernitzar El miracle de Nadal, llibret en vers escrit per mossèn Francesc Gay. “Si no va ser el primer any, va ser el segon –assegura Ribas–, que jo em vaig posar amb un text que era més un sermó de Nadal que una obra de teatre, però he conservat versos seus perquè són molt bons.”

Sense problemes per trobar actors i obert als canvis que comporta el pas del temps, el director assegura que l’única tradició familiar que al llarg dels anys es manté als Pastorets és la de la família Ribas. “Jo faig de director; la meva dona, Anna Donato, s’ha encarregat del vestuari; la meva filla, Anna Carina, i el meu gendre, Pere Puig, continuen remant, i, per exemple, aquest any el ball de dimonis és una magnífica escenografia d’en Pere.” Sense falsa modèstia, Ribas assenyala que alguns dels actors que van començar als Pastorets de Girona, com Laura Ruhí, avui són reconeguts internacionalment. “Alguna cosa hem fet bé”, assegura, i assenyala la persistència imaginativa d’Àngel del Pozo, que des del 1981 ha dissenyat tots els cartells. En 39 anys, els dibuixos particulars i transparents de Del Pozo han esdevingut una crònica viva que copsa el pols de la ciutat. Des de la primitiva figura del rabadà seguit per les ovelles, les trames i els missatges dels pòsters s’han anat complicant i, així, tant ens hi trobem el dimoni penjat de la columna del Lleó intentant fugir dels pastors com Josep i Maria muntant el seu campament a la Devesa, les obres del TAV o la pujada de l’equip de futbol a primera divisió. En un pla més polític, tant el PP com alguns mitjans de comunicació van valorar com una provocació que el 2014 l’aleshores ministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, fos representat com el dimoni gros que, juntament amb altres diables, castellanitzava tots els cartells amb pots de pintura de la marca “Lomce”, així com el fet que l’any passat els àngels defensors de la catedral fossin figures de color groc. La voluntat del director és fer un teatre blanc, lligat a la ciutat i ajustat als temps que ens toca viure –aquest any s’hi ha introduït l’epopeia dels refugiats–, però això no significa que s’oblidi la situació dels dirigents independentistes empresonats i, així, des que es va iniciar el que es considera una revenja política, les sessions es tanquen amb un recordatori als homes i dones víctimes d’una justícia espanyola que els ha pres de cap d’esquila. Els canvis tecnològics, ja siguin de llums, de so, de música o d’ambientació, han millorat la màgia d’un espectacle com el d’aquest any, en què es poden veure i sentir les onades de la Mediterrània i l’Atlàntic, però alhora també es treballa amb un decorat del segle XIX. A l’escenari, entre blaus celestials, marrons terrenals i vermells infernals, Llucifer (Dani Chicano), el dimoni gros envoltat d’un estol de criatures malèfiques, fa moure l’inframon, i Belcebuna (Maria Àngels Buisac), la dimoni totxa filla de la imaginació del director gironí, característica que la fa un personatge diferent i únic a l’univers, intenten conquerir la terra el dia que neix el rei del cel. Josep, Maria i l’àngel ho impediran.