Proscènium neix de la prohibició del teatre mixt

Als quinze anys ja estava fent teatre al col·legi de La Salle, a Girona. Era un teatre innocent, d’adolescents, i marcadament religiós, però tot i això el bisbe de Girona, Josep Cartañà i Inglés, va dictar una disposició en què s’ordenava que als centres d’ensenyament religiosos no es podien fer obres de teatre mixtes, amb escenes compartides per nois i noies.

Nosaltres preteníem fer un teatre una mica seriós, a la manera del que feia Antoni M. Montal i Mitjans, a Figueres, que va revolucionar el teatre de la ciutat amb una comèdia dramàtica de Thornton Wilder. Era evident que amb la disposició del bisbe Cartañà no podíem tirar endavant. Vam deixar enrere els textos de la Galeria Salesiana, una col·lecció d’obres subtitulada “Educar amb el teatre”, en què qualsevol insinuació amorosa entre els diferents sexes era pecat mortal, i com que les parelles eren entre homes, les escenes de matrimoni, pensades per a les relacions normals entre home i dona, eren una apologia del moviment gai. Tot plegat era difícil d’entendre. També fèiem teatre “de faixa i espardenya”. Vam sortir de La Salle cercant un lloc on poder fer teatre. Vam llogar un local a Ciutadans, amb Joan Canals i Lluís Mateu, de Salt, i altres i vam començar a fer el teatre que volíem fer. El primer que ens vam plantejar era el nom del grup, i jo vaig proposar, prèvia consulta amb el senyor Bover, Proscènium, i així es va quedar. Era a començaments de la dècada dels seixanta del segle passat, i ben aviat vam deixar de ser “aquell nois de La Salle” per convertir-nos en una companyia respectada en el món del teatre.

Al començament representàvem les obres sobretot a l’estiu, al passeig arqueològic de la ciutat de Girona i a les Àligues, i ho combinàvem amb petites gires pels pobles de l’entorn. El mercader de Venècia, de Shakespeare; Joana d’Arc, de Friedrich Schiller; Volpone, de Ben Jonson. Anna Donato, amb qui em vaig casar, va protagonitzar La visita de la vella dama, una de les cruels crítiques de Friedrich Dürrenmatt, en la qual Clara Zajanassian proposa a un poble petit i miserable pagar una quantitat perquè es dugui a terme una revenja personal, despertant totes les mesquineses d’uns espantats veïns, en el que era una metàfora moral d’un temps i un país que, malgrat les pors i les repressions, avançava.

L’any 1981, Pere Codina, aleshores director del Teatre Municipal, ens va oferir, per iniciativa de Salvador Donato, recuperar els Pastorets, que anaven de mal borràs a la ciutat. Fins i tot venien companyies de fora a fer-los perquè, almenys durant un parell de dies, es mantingués la tradició. Abans de la guerra els feien els membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, els fejocistes, i després va passar als d’Acció Catòlica, que no tenien censura de l’estat sinó tan sols de l’Església. Nosaltres hi vam posar molta més voluntat, i ja ho veieu, 39 anys seguits.