Heroi o terrorista?
Clint Eastwood reflexiona de nou al film ‘Richard Jewell’ sobre el concepte d’heroi a partir de l’atemptat als Jocs d’Atlanta 1996
En aquest dia d’any nou protagonitzat per veterans infatigables i corcons, Roman Polanski (86 anys) estrena El oficial y el espía i Clint Eastwood(89 anys) porta als cinemes Richard Jewell. El seu 38è llargmetratge com a director reflexiona, una vegada més, sobre la figura dels herois: per què ho són, de què estan fets, com de contradictoris poden ser, com els tracten la societat i el poder... Ja ho havia fet en títols com Gran Torino, Banderes dels nostres pares o El francotirador, i ha tornat sobre aquest tema en tres títols recents: Sully, sobre el pilot que va salvar tots els passatgers d’un avió aterrant al riu Hudson; 15:17 Tren a París, protagonitzada per tres joves que es van enfrontar a un terrorista, i Richard Jewell, un vigilant que va salvar moltes vides en un atemptat a Atlanta. “El que m’atrau és que tots són diferents, però quan arriba el moment fan una passa endavant”, diu Clint Eastwood.
Aspirant a policia frustrat, Richard Jewell era agent de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta el 1996 quan va veure una motxilla sospitosa abandonada en un concert al parc Centennial. Gràcies a la seva intervenció, només va morir una persona i van resultar ferides 111 persones en el que podia haver estat una massacre. Però l’FBI va determinar que Jewell responia al perfil de fals heroi i va ser investigat com a possible terrorista. Una filtració a la premsa va fer que la seva vida passés del cel (l’heroi aplaudit i omnipresent als mitjans) a l’infern de l’assetjament policial i periodístic, els insults i amenaces...
Portes endins
Clint Eastwood, que acabava de dirigir i protagonitzar la notable Mula, manté el bon pols en aquesta pel·lícula, criticada per les feministes per la manera d’obtenir la informació d’una periodista, a canvi de favors sexuals. En general, però, les crítiques han estat positives. La manera d’abordar, des de portes endins, el drama de Jewell, la mare i el seu advocat (excel·lents interpretacions de Paul Walter Hauser, Kathy Bates i Sam Rockwell) defuig el sensacionalisme fàcil que el mateix film critica.La pel·lícula està plantejada “com un viatge, que serveix per descobrir alguna cosa, per arribar a un lloc distint d’on estaves”. “La proposta inicial és molt tancada, però s’obre amb el viatge real que fa la filla i el viatge emocional que fa la mare. Hi ha una idea d’esperança, d’una porta que s’obre.”Viaje al cuarto de una madre és també un reflex de dues generacions distintes: “Hi ha una negació a repetir els patrons i els rols que han ocupat els pares. Amb una diferència, la generació de la mare no ha pogut escollir i en el cas de la filla, sí. Hi ha una esquerda generacional entre elles, però al final la pel·lícula basteix un pont entre totes dues, i no és tan gran com semblava.”