Una dona genial i rebel

Fa set anys, just per les festes de Nadal, vaig conèixer una dona extraordinària a Horcón, un lloc de la costa xilena del Pacífic: Mónica Echeverría, escriptora, dramaturga i actriu ocasional, activista cultural i política, de manera que, exiliada a Anglaterra els primers anys de la dictadura de Pinochet, va tornar al seu país impulsant-hi accions de resistència. L’havia coneguda abans en un documental de la seva filla Carmen Castillo, Calle Santa Fe, en què la directora reflexiona sobre la militància al Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), recull el testimoni dels antics miristes fent memòria de la seva lluita (també del preu pagat i dels errors) i d’aquells que, com ara el seu company Miguel Enríquez, van morir resistint contra la dictadura. El film també traça la història de la família de Carmen Castillo, que va ser expulsada de Xile l’any 1974 i que continua residint a París, i és així que hi apareixen els germans de la documentalista (Cristian, Consuelo i Fernando José) i, commovent-me la seva presència, els pares: l’arquitecte Fernando Castillo Velasco i, com he dit, Mónica Echeverría.

Dues persones provinents de famílies molt benestants que, em consta, van perdre fortuna i privilegis per oposar-se a Pinochet i, havent adquirit consciència en contra de la injustícia social, per actuar d’esquenes al liberalisme econòmic que devasta el seu país: l’obra de Fernando Castillo, arquitecte reconegudíssim que no va servir al poder i als poderosos, aplica la idea que l’arquitectura té el deure de desenvolupar la convivència democràtica i que hauria de ser apresa com una activitat humanitzadora; part de l’obra de Mónica Echeverría denuncia els assassins i còmplices al servei de la dictadura i els qui s’han convertit sense escrúpols a la causa del capitalisme voraç. Això darrer en el seu últim llibre ¡Háganme callar!, un crit irònic, perquè no ha callat mai.

Havent vist els seus pares, doncs, a Calle Santa Fe i sentint com ella en parlava, vaig dir a Carmen Castillo que, després d’haver-la coneguda personalment a través d’aquesta pel·lícula, també desitjava conèixer-los. Aleshores ja tenien més de 90 anys i és així que no podia tardar gaire: vam acordar que viatjaria a Xile el Nadal següent. Fernando Castillo tenia la salut molt delicada, però amb cadascuna de les forces que li quedaven transmetia intel·ligència, una sensibilitat humanista, una seducció poderosa, un humor finíssim. A les nits, es retirava i aleshores Mònica dominava l’escena. No he conegut una narradora oral tan poderosa com ella. Una fabuladora sensacional amb la matèria de les seves vivències, entre què les accions de resistència contra la dictadura: vestir un porc amb un uniforme militar i fer-lo córrer en una concentració de suport al dictador, llançar peix podrit dins del Palau de Justícia de Xile, caminar en silenci pel centre de Santiago junt amb altres persones que, com ella, transportaven una figura amb la imatge d’una víctima de la dictadura... També vam riure molt amb les seves històries familiars, les seves ocurrències i xafarderies.

Fernando Castillova morir uns mesos després d’aquells dies de Nadal a Horcón, als 94 anys. Mónica Echeverría ha traspassat fa pocs dies. Tenia 99 anys. A l’enterrament, la filla Consuelo va dir “junto a ella, la vida fue siempre un asombro” i va referir-se a la manera de ser irreverent, desobedient, de la seva mare, al seu esperit crític, el seu plaer d’escoltar i inventar per tots destins novel·lescos, a la seva ira davant de la injustícia i a la seva passió descordada per un món de bellesa, amb el seu grau de bogeria, regne de la imaginació i de l’afecte. Fins al final, la gran Mónica va ser genial i rebel, va mantenir el coratge i així es va solidar amb les protestes actuals a Xile.