París, últims deu dies de la Comuna. Als carrers de la ciutat bombardejada i plena de barricades, s’amaga el mal. Unes joves desapareixen, segrestades per un personatge tan pervers com repulsiu. Una d’elles, Caroline, és la parella del sergent Nicolas Bellec, que lluita a les files dels comunards. Antoine Roques, ascendit al rang de comissari de policia per la Comuna, investiga el cas. Impulsat pel sentit del deure, busca la jove desafiant els obusos, els incendis, les execucions sumàries...
Aquest seria un resum possible de Sota les flames (en català, a Bromera, amb traducció d’Albert Pejó; en castellà, a Penguin Random House, amb traducció de Teresa Clavel), darrer títol d’Hervé Le Corre, mestre de la novel·la negra francesa.
És un relat en què l’autor aconsegueix transmetre les sensacions, físiques i psíquiques, d’aquells homes i dones, combinant el relat històric i bèl·lic amb el thriller. Retrata el final de la Comuna de París, terme amb què es coneix el govern socialista que va manar breument a París, del 18 de març al 28 de maig del 1871.
Hervé Le Corre (Bordeus, 1955), professor de literatura a la Universitat de Begla, no va començar a escriure novel·les fins passats els 30 anys. Va debutar el 1990 amb La douleur des morts, a la prestigiosa Gallimard. El 2009 va rebre el Grand Prix de Littérature Policière i el 2010, el premi Mystère de la crítica per Les coeurs déchiquetés. El 2014 va rebre el premi Landernau, el premi Michel-Lebrun i el premi Le Point du Polar Européen per Après la guerre. Gossos i llops (2016) va ser rebuda amb entusiasme i els elogis que ha rebut per Sota les flames han segellat la consagració d’un autor modest, tranquil i afable que, paradoxalment, quan narra, sap transmetre l’angoixa.
Com ha assimilat aquesta veritable allau d’elogis que ha rebut per ‘Sota les flames’? L’ha afectat, d’alguna manera?
Em dona energia, evidentment, i m’anima a continuar. Em dona confiança perquè quan acabo un llibre mai sé si he aconseguit el meu objectiu. I les lloances em fan pensar que no m’he equivocat gaire...
Quan sap si l’ha assolit...?
La primera etapa és quan presento el llibre a l’editor i em diu “el publicaré”. El problema és que l’autor i l’editor es poden equivocar. I, al capdavall, són els lectors els que decideixen.
L’èxit el marquen els lectors?
És complicat... Escric per a mi, per gaudir-ne jo. Però no puc obviar que hi haurà lectors, en sentit ampli, i també professionals, l’editorial, crítics de premsa... Tenir el vistiplau dels lectors és bàsic.
Disculpi que insisteixi, però em costa de creure que amb una obra tan ambiciosa com aquesta no se senti convençut i satisfet del que ha fet...
Si jo estigués segur de mi mateix, deixaria d’escriure. Per a mi, escriure és plantejar-me preguntes i proposar-les al lector. És un qüestionament permanent amb preguntes per a les quals no tinc una resposta clara.
Què va posar en marxa narrar una història ambientada en el París convuls del 1871?
El 1871 és un període molt curt de la Comuna de París. Hi va haver una insurrecció revolucionària que en la meva formació política d’esquerres i en la meva cultura personal ha estat important. Vaig descobrir l’episodi de la Comuna de París quan se’n va celebrar el centenari, el 1971. Jo tenia 15 anys. Em vaig quedar amb una imatge mítica, d’un cert romanticisme revolucionari. A més, per a l’esquerra francesa, la Comuna de París ha estat durant molt de temps una inspiració política. Durant molts anys he donat voltes a aquell període, però no em sentia capaç de fer front a un monstre d’aquestes característiques. En arribar a la maduresa, i potser amb una mica d’inconsciència, em vaig decidir a escriure sobre aquells fets.
I en quin moment va decidir combinar el gènere històric i bèl·lic amb el negre?
En termes generals, em fa l’efecte que tots els moments històrics dramàtics són novel·lables. Perquè són moments en què els éssers humans han de prendre decisions tràgiques i, per tant, de novel·la. En el caos, sobretot del final de la Comuna de París, que es va anomenar “la setmana sagnant”, es concentra tota la tragèdia i els personatges tenen l’obligació de reaccionar en funció dels esdeveniments, han d’organitzar el seu destí i lligar-lo al col·lectiu.
D’acord, això pel que fa a la part històrica, però la inclusió del gènere negre, del ‘thriller’?
És que jo no volia escriure només una novel·la històrica, a mi m’agrada escriure novel·les negres. Per això he fet aquesta mena de condensació literària, que permet barrejar el caos històric, la violència col·lectiva, amb el caos individual.
Quina mena de documentació ha necessitat? Per exemple, els detalls sobre armes, lluita de trinxeres i funcionament dels exèrcits són molt afinats...
Em vaig documentar amb assajos històrics sobre l’època d’historiadors rigorosos. Sobretot dels darrers deu dies de la Comuna de París, que és quan té lloc la invasió de París per part de l’exèrcit regular, l’exèrcit de Versalles. Va tenir lloc una massacre... El balanç va ser d’entre 20.000 i 25.000 morts.
I com va estructurar la trama?
Segueixo una progressió cronològica, dia a dia. A més, tenia plànols de París i sabia exactament on hi havia barricades, les posicions militars, on es resistia més... I també vaig accedir als testimonis directes de les autobiografies d’alguns comunards.
Vostè escriu amb un esquema previ, normalment?
No, mai. Tinc pensats tres o quatre capítols i, a partir d’aquí, improviso a mesura que vaig avançant la narració. Naturalment reescric tant com cal per mantenir la coherència i corregir tota mena d’errors.
La documentació la va acumular per endavant o a mesura que la necessitava?
Sovint quan em feia falta, no abans. M’aturava uns dies per buscar un detall, bloquejat, si era una recerca complicada... Però ha estat un plaer, m’he submergit amb els personatges en els carrers enfangats, trepitjant vidres trencats, envoltat de flames, d’explosions, veient passar els obusos damunt del cap...
Només ho puc comparar amb ‘Gossos i llops’, d’obres seves, però l’estil és diferent. En aquella, l’angoixa era més atmosfèrica, en aquesta és palpable, esquitxa més... Ha fet una feina diferent a consciència, oi?
Adapto el meu estil a les situacions i a l’ambient que intento transmetre. A Gossos i llops necessitava un ambient de molta tensió i de molt de silenci. A Sota les flames tot és soroll; sí, esquitxo molt més. Els personatges carreguen molts sentiments: esperança, esperit revolucionari, amor, desassossec..., i això m’obligava a utilitzar frases més llargues, a expressar de la millor manera possible la violència dels seus sentiments.
Aquesta obra té molts personatges, és un moviment constant, com un incendi descontrolat... Fa l’efecte que ha disfrutat molt, escrivint-la.
Ha estat un plaer infantil. Imaginar tota aquesta acció, aquests moviments, aquestes explosions..., ha estat com si jugués a la guerra amb soldadets. La mateixa pulsió, el mateix plaer. Es va tornar un plaer més exigent que un joc, això sí...
És interessant el contrast entre els soldats que es juguen la vida per uns ideals i l’home que, a la mateixa ciutat caòtica, es pot permetre segrestar i drogar noies per fer fotografies eròtiques... Charles Gantier està basat en algun personatge real?
No. En una guerra, tot està permès, sobretot el pitjor. La gent perillosa, els psicòpates, es pot expressar amb més llibertat. Pel que fa a la idea del fotògraf, és perquè sempre m’ha interessat la història de la fotografia, les imatges antigues, les tècniques... Necessitava un punt de sortida per al segrest de Caroline, i el personatge d’aquest fotògraf em va anar bé.
A més de la novel·la històrica i de la negra, també hi ha la lectura política. Algú ha relacionat la Comuna amb els ‘armilles grogues’... La revolució està en el tarannà francès, potser?
Els armilles grogues no s’inscrivien –i ja ho dic en passat– en cap tradició revolucionària. Fins i tot diria que ho refusaven. Consideraven que l’esquerra, la dreta i els sindicats havien fracassat. A posteriori, potser sí que podem veure una certa tradició de revolta, a França, però crec que el tarannà revolucionari és de tot Europa.
