Un ‘okupa’ a Hollywood

Quan va saber-se que Martin Scorsese reuniria els seus actors per culminar el seu cinema de gàngsters amb El irlandés, va suposar-se que seria una ferma aspirant als Oscar, tot i l’handicap de ser una producció de Netflix, cosa que encara desperta reticències entre molta gent de la indústria cinematogràfica, com va demostrar-se l’any passat amb Roma, que, en contra del que se suposava, no va acabar guanyant el premi a la millor pel·lícula. Tanmateix, en el moment d’estrenar-se el film de Scorsese en algunes sales cinematogràfiques, poc abans d’estar disponible a la plataforma i per tal de poder ser nominada precisament als Oscar, va aparèixer Joker, el film de Todd Phillips que, presentant el rival de Batman com un home turmentat pels seus trastorns psicològics i per l’exclusió social, va guanyar inesperadament el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia i va iniciar una carrera comercial espectacular i semblava que s’ho havia de menjar tot. A punt d’acabar l’any, però, va estrenar-se 1917, amb la qual Sam Mendes proposa una immersió en les trinxeres abandonades i minades de la I Guerra Mundial inspirant-se en una història que va explicar-li el seu avi Alfred Mendes. Tot i que l’admiració davant de la realització tècnica fos contrarestada amb la idea que la pel·lícula és buida, 1917 va entreveure’s com a guanyadora dels Oscar avalada, a més, pel triomf als Globus d’Or i als Bafta. Les últimes prediccions encara apostaven pel film de Mendes, però també apuntaven que Parásitos (Gisaengchung) anava guanyant terreny: com si, a la manera de la família pobra que va ocupant la casa de la família rica a la qual serveix diversament, aquest film sud-coreà s’hagués infiltrat en un món aliè fent-ho, a més, amb un èxit mancat als seus protagonistes.

Havent sortit catapultada del Festival de Canes amb la Palma d’Or, el cas és que la pel·lícula dirigida per Bong Joon-ho (que va començar amb un thriller amb rerefons polític, Memòries d’un assassí, va continuar amb un curiós film de monstres, The host, i amb l’animalista Okja va comptar amb la producció internacional de Netflix) va estrenar-se el passat mes d’octubre als EUA amb una recaptació espectacular i amb el major rendiment de mitjana en sales aconseguit per un film en llengua no anglesa sense que la distribuïdora, Neon, sigui una major. Sense que es preveiés tant d’èxit, com exemplifica el fet que els drets per a l’Estat espanyol els pogués adquirir una distribuïdora (La Aventura) independent amb seu a Barcelona i apostes arriscades, en molts altres països també va estrenar-se triomfalment i, a primers d’aquest any, ha anat recollint premis a la millor pel·lícula estrangera. El reconeixement com a millor film de parla no anglesa als Globus d’Or i als Bafta (on també va ser distingit pel guió original) van deixar clar que l’últim film de Pedro Almodóvar es quedaria sense la glòria dels premis internacionals. Parásitos, doncs, anava xuclant amb força a tot arreu. Tanmateix, el fet que sigui la triomfadora indiscutible de la present edició dels Oscar no deixa de ser una sorpresa. Tothom donava per fet el premi a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Es creia possible que també rebés el del millor guió original. Però semblava clar que Sam Mendes seria el millor director i es feia estrany que Parásitos pogués convertir-se en la primera producció de parla no anglesa que guanyés l’Oscar a la millor pel·lícula havent-hi hagut abans tantes ocasions per fer-ho.

Tanmateix, ha sigut així i el film de Bong Joon-ho ha fet que, com va fer-se previsible, El irlandés no s’endugués res; que Joker, a part del premi a la música de Hilder Gudnadóttir, s’hagués de conformar amb el premi cantat a la interpretació tan celebrada (a banda que uns pocs la considerem una mica passada de voltes) de Joaquin Phoenix; que 1917, que no deixava de ser la favorita, rebés una plantofada amb només tres premis tècnics; i que, a banda d’altres pel·lícules destinades a fer de comparses independentment de la seva qualitat, Érase una vez en... Hollywood, un dels homenatges de Tarantino a les deixalles del cinema, ni tan sols s’endugués el premi al millor guió original i festegés com una cosa extraordinària el reconeixement a Brad Pitt com a actor de repartiment essent tan principal la seva presència com la de Leonardo DiCaprio. Com qui no vol la cosa, Parásitos va anar ocupant espai, arribant a la ment dels membres de l’Acadèmia de Hollywood fins a guanyar-hi els seus principals premis després d’imposar-se en el Festival de Canes, que es declara un capdavanter del cinema d’autor, de ser elogiada per bona part de la crítica cinematogràfica i de conquerir els públics més diversos, de manera que ha arribat a aconseguir una estranya unanimitat.

Què té Parásitos per resultar tan seductora, fins i tot per als acadèmics de Hollywood? Aquestes coses sempre són un misteri. Però encara més si es produeix un aplaudiment tan estès a un film amb un humor negríssim que, canviant de registre d’una manera abrupta, sembla parlar-nos de la divisió social en classes, de les formes d’explotació i d’esclavitud, de l’alineació consumista. L’èxit de Parásitos és la celebració d’una paràbola macabra. Reconec que, quan vaig veure-la per primer cop a Canes, em va atrapar. La segona vegada, però, em va semblar molt calculada i truculenta a més que, d’alguna manera, frivolitza la lluita de classes. No és més que una simple opinió, però, des de la meva perspectiva, potser la barreja de truculència i frivolitat ha afavorit que se li obrissin les portes de l’Acadèmia de Hollywood en un moment en què aquesta sembla renovar-se i ampliar-se amb la incorporació recent de 1.500 membres estrangers que imagino que han votat majorment Parásitos. Que estrany, tanmateix, que la gran indústria cinematogràfica no protegeixi les seves produccions.