L’Orfeó canta Mahler al Liceu

Per celebrar els 20 anys de la reobertura del Liceu, el seu director musical, Josep Pons, ha propiciat una trobada inèdita: per primer cop, aquest diumenge, cantaran junts l’Orfeó Català i el Cor del Liceu amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Els directors de les dues formacions vocals, Pablo Larraz i Conxita Garcia, respectivament, feien broma ahir i calculaven que “si no hi ha baixes per constipats” aplegaries fins a 150 veus, que s’afegeixen al centenar de músics per abordar la Segona simfonia de Mahler, coneguda popularment com a Resurrecció. Pons considera que la millor manera de mostrar com el Gran Teatre del Liceu “va renéixer de les seves cendres” és amb aquesta partitura d’un compositor que es va distingir també com a director musical. La Resurrecció es programa per demà a les 5 de la tarda.

Mahler va seguir el camí heterodox de Beethoven (mentre que Brhams seguia la visió ortodoxa del compositor alemany). La valentia de Beethoven d’incorporar instruments als habituals en les partitures per a orquestres simfòniques (era més habitual introduir nous instruments en les òperes) la va seguir Mahler. De fet, segons Pons, Mahler és molt més expressiu en les seves composicions i transmet els seus estats d’humor. La música serveix per posicionar-se, a diferència de Beethoven i de Bach, que potser estaven empipats per una reducció de les condicions laborals però seguien fent brillants cantates.

Mahler corregia continuament les seves partitures, que també dirigia. Ho feia, fins i tot, si sabia de la mancança d’algun músic per evitar que tingués solos, o viceversa