Neu, pluja, militars, barraques

Juli Torres Monsó (Giroan, 1925-1999) era un home pacient. Després de treballar tota la vida de mecànic ajustador al taller de Can Sarassa, quan ja passava dels quaranta va decidir deixar-ho tot i lliurar-se de ple a la seva vocació de fotògraf. Foto Cine Juli Torres, que va obrir el 1967 al número 1 del carrer Abeuradors, era un establiment de revelat com tants altres, amb el seu recambró per a les fotos de carnet, les cartilles de família nombrosa i els retrats de galeria, però les hores lliures que li deixava la feina, les dedicava a fotografiar una ciutat que no sortia a cap dels carrets que li portaven a positivar, o almenys no d’aquella manera.

Aquella Girona del desarrollismo era desesperadament petita, pobra i casernària, periòdicament negada pels aiguats, colgada de neu, envaïda per les patrioteres desfilades militars. La gent que hi surt, a vegades és tan de lluny, que semblen matolls escampats pel vent, taques fugitives com les dels nens fent camí cap a l’escola travessant un erm. Agafats de més a prop, no eren sinó botiguers o obrers, aquella atropellada classe treballadora que omplia els vagons de tercera de la línia d’Olot o Sant Feliu de Guíxols, o que s’afanyaven, amb fang fins als genolls, a salvar el poc que tenien de l’enèsim desbordament de l’Onyar, com els propietaris del colmado Busquets o els veïns del carrer del Carme, eixugant a la vorera, l’octubre de 1962, les màquines de cosir, indispensables per a l’economia familiar. Sovint, com que li agradava grimpar, s’enfilava als contraforts de les Pedreres i Montjuïc per fotografiar les barraques de la misèria. N’hi havia tantes, encara, l’any 1962, l’any 1970... Creixien en fila, una metàfora de la humanitat horitzontal, a diferència dels masos de la pujada de la Torrassa, que havia fotografiat una dècada abans, enfilant-se l’un sobre l’altre i prefigurant els xalets que s’hi aixecarien aviat, competint pel millor terraplè, per la torreta més vistosa. Potser no hi ha cap fotografia de carrer que no sigui un manifest social.

La col·lecció ‘Fotògrafs Gironins’, que editen l’Ajuntament de Girona i Rigau Editors, dedica el seu nou volum a aquest fotògraf autodidacte que va professionalitzar-se a còpia de paciència i que es presenta avui a la sala Miquel Diumé de l’ajuntament (19 h). Germà petit de l’escultor Paco Torres Monsó (1922-2015), provenia d’una família pencaire i modesta de la qual heretaria aquell sentiment de ser al lloc equivocat, de viure amb la por arrapada al cos i no poder entrar a un museu si no era amb vergonya, com li fa dir el fotògraf i teòric de la fotografia Manolo Laguillo en la conversa imaginària que sosté amb ell en el text de presentació del llibre. Algunes fotografies avui encara fan envermellir, com els canons que l’exèrcit va treure a passejar per la plaça Independència el 1971, o la multitud fervorosa que es va aplegar al carrer el 20 de febrer de 1976 per veure desfilar el rei Joan Carles i senyora. Per sentir-se entre iguals, Juli Torres ja tenia els amics de l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica (AFIC) i de la Unió Excursionista de Girona, entitats amb les quals va participar sovint en concursos de fotografia amateur que li van permetre explorar els enigmes de la boira i dels cims nevats, però també el gebre que cristal·litza en les imatges quan se n’expandeix el gra fins a desdibuixar els contorns d’una nuca o transformar una visió del Grove o de Covadonga en un dibuix puntillista o fantasmal. Les seves experimentacions amb el color no són menys eloqüents: s’hi va aplicar aquell gener de 1983 que va nevar i tot era blanc excepte les rajoles vermelloses de la Rambla, o per banyar amb un blau paradisíac el cel de les barraques de Montjuïc perquè beneís les rialles de dos marrecs sortits dels enderrocs, o per contrapuntejar la puresa de calç de Cadaqués amb un esclat desenfocat de rosella.

El fons del qual provenen les imatges, format per més de 12.000 positius i negatius, va ingressar al CRDI el 2005 a través de la donació de la seva vídua, Concepció Tor Barris, companya de vida i sòcia d’ofici, la generositat de la qual el volum homenatja incloent-hi al final una fotografia seva: un molí solitari plantat sobre la terra vermella. El “Tor” amb què ella firmava ja era ben mirat, des que es van casar el 1951 i fins que van jubilar-se del negoci el 1994, dins el “Torres” de la signatura d’ell.