Un drama silenciat

Vicent Usó (Vila-real, 1963) és un autor que, sense fer soroll, ha consolidat una carrera literària d’alt nivell. “La literatura m’interessa com a ferramenta per a interrogar-me sobre el món”, afirma. A més d’un manual narratiu imprescindible, L’arquitectura de la ficció, ha publicat 17 novel·les i ha guanyat 16 premis, a més de ser dos cops finalista del Sant Jordi.

Ara presenta la novel·la que en fa 18, No sabràs el teu nom (Bromera), amb què va guanyar el premi Ciutat d’Alzira. L’obra narra la situació de la Carmeta, una jove de l’àmbit rural de Castelló que, a mitjan anys seixanta, queda embarassada. L’època, fosca i dominada pel nacionalcatolicisme, i uns pares amb la seva càrrega moral pròpia, l’empenyen a les mans d’un mossèn que l’enviarà a València, a un pis on hi ha altres noies embarassades. Elles són de classe benestant i esperen netejar la taca. La Carmeta, en canvi, lluita pel seu fill.

“La idea d’escriure sobre el robatori de xiquets acabats de nàixer va sorgir quan van aparèixer les primeres notícies sobre aquesta trama mafiosa, a principis del segle XXI. Com més potent és la realitat que vols explicar, més difícil resulta traslladar-la a la ficció sense que el lector tinga la sensació que està assistint a una recreació narrativa d’aquelles històries que ja coneix pels reportatges de premsa i els documentals”, explica.

Per evitar aquest perill, Usó va aplicar un procés de distanciament i va buscar una excusa narrativa, un punt de vista diferent que, sense oblidar els fets, li va permetre construir una ficció autònoma, una novel·la i no un reportatge ficcionat. “Potser a causa de la contundència dels fets reals, el procés de maduració ha estat molt lent, vora els deu anys, i ple de passes en fals. Però, a la fi, vaig trobar la clau que m’ha permès desenvolupar la ficció.”

Autor amb un repertori tècnic ampli, aquí fa servir un joc de veus. “El personatge de Carmeta era imprescindible escoltar-lo de viva veu, d’ací la tria de la primera persona i la focalització en una situació angoixant: viure dècades amb el dubte de si li van furtar el fill, com ella sospitava, o si, com li van explicar, havia nascut mort. El personatge de Balma, la filla que l’ajuda a buscar el fill robat, està abordat des de la segona persona perquè volia ressaltar el conflicte de consciència que s’estableix entre la necessitat de creure la versió de la mare, els dubtes que no pot evitar, el trauma d’haver de reescriure la biografia personal i familiar i la impotència per trobar pistes que permeten localitzar el germà perdut. Després hi ha monòlegs interiors que aborden el tema de la identitat, una qüestió central, i fins i tot una part escrita com si fora un reportatge d’autoficció –que signa un personatge que es diu com jo– i que dibuixa el context en què es produeixen uns fets purament inventats que són la clau que permet lligar les diferents línies argumentals”, detalla l’autor.

La novel·la, que juga amb referents com Grans esperances, de Dickens, i el film Rebecca, de Hitchcock, no oblida la denúncia de la brutalitat d’uns robatoris que van continuar molts anys. “Es fa difícil entendre com van poder-se perpetuar aquestes situacions més enllà de la mort de Franco sense la complicitat de molts estaments: des de l’Església, a la qual pertanyien molts dels implicats, fins a instàncies públiques que tenien el deure d’investigar els fets, desmantellar les trames mafioses i aplicar la llei als responsables. I no ho van fer. Tot plegat no deixa en gaire bon lloc l’estructura de l’Estat i corrobora la sensació, avui més vigent que mai, que la Transició no va arribar tan lluny com, durant molts anys, ens havien volgut fer creure”, conclou Vicent Usó.