Historiador i arxiver, era una de les persones que coneixien Girona amb més detall i profunditat. Aquesta gran vocació, així com la seva àmplia trajectòria professional, feien merescut el reconeixement d’Enric Mirambell i Belloc com tota una institució dins del món cultural de la ciutat, on va morir ahir als 97 anys. Entre el seu mestratge, destaca que era el cronista oficial de Girona des del 13 d’octubre del 1987. Feia, per tant, més de tres dècades que exercia aquest càrrec honorífic, que explicava que sempre intentava dur a terme amb el màxim d’entusiasme i dedicació, plasmant de manera rigorosa la història local i el dia a dia dels ciutadans, de les institucions i dels esdeveniments assenyalats. El seu nomenament com a cronista per part de l’Ajuntament es remunta a l’època de l’alcalde Joaquim Nadal, que va lamentar ahir la pèrdua i va reivindicar el llegat de Mirambell, que “deixa una obra amb empremta a la ciutat”: “La Casa de Cultura, l’Arxiu Històric i els inicis dels estudis universitaris són una mostra de l’aportació.”

Va néixer el 12 de juliol del 1922 a la capital gironina, que tant estimava i on sempre va viure. Mirambell comentava, de fet, que s’hi sentia molt lligat i que no podria imaginar la seva vida lluny d’aquí, tal com ell mateix posava de manifest en una entrevista a aquest diari fa 3 anys. Pel que fa a la seva formació, va estudiar al col·legi Maristes i va cursar després el batxillerat a l’institut que hi havia al carrer de la Força. Va emprendre posteriorment els estudis de filosofia i lletres (la secció d’història) a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1945 i es va doctorar el 1953 amb la tesi Bibliografia gironina des de la introducció de la impremta fins al segle XX.

També va estar estretament vinculat a diversos dels equipaments culturals i educatius més emblemàtics. Entre d’altres, el 1954 Mirambell va guanyar unes oposicions i va entrar al cos facultatiu d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs, i va assumir l’organització i la direcció de la Biblioteca Pública de Girona, del 1949 al 1987. Va ser director del Centre Coordinador de Biblioteques de la Província (entre el 1955 i el 1980), de l’Arxiu Històric Provincial (1952-1985) i de la Casa de Cultura (1966-1982).

Un currículum realment extens, en què cal també una menció especial al fet que va ser professor de l’institut Jaume Vicens Vives de Girona i de l’antiga facultat de mestres La Normal. Va tenir, a més, un paper important en la fundació del Col·legi Universitari de Girona, del qual va ser cap d’estudis entre el 1969 i el 1974 (un col·legi que va ser l’embrió de l’actual UdG). D’altra banda, el 1978 va ser nomenat delegat del Ministeri de Cultura a Girona i president de la comissió de Patrimoni Artístic. I, tal com es recull en una acurada biografia de Mirambell que va elaborar el periodista, advocat i escriptor Narcís-Jordi Aragó, va ser membre de la Comissió Provincial de Monuments de Girona, de la Comissió Gironina d’Art Sacre, del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya i del Consell Municipal d’Educació de Girona. Paral·lelament, el 1967 se li va atorgar la Comanda de l’Orde d’Alfons X el Savi, i era acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona.