Ara sí que ens cau el cel al cap

Ara més que mai necessitaríem que l’univers creat pel dibuixant Albert Uderzo i el guionista René Goscinny a les aventures d’Astèrix fos real del tot i el druida Panoràmix ens preparés un beuratge que ens donés força per vèncer el coronavirus. Però tot i que Goscinny i Uderzo, mort ahir d’una crisi cardíaca que no ha tingut res a veure amb l’actual pandèmia, van crear un món que tenia molta connexió amb la vida real, les històries d’Astèrix plantejaven una doble lectura: la que arribava de manera directa al públic infantil amb divertits gags en què normalment en sortien malparats els invasors romans, i un altre nivell de comprensió que feia referència a situacions que sovint tenien la política francesa com a referent ocult. També, les aventures d’Astèrix estaven farcides de picades d’ullet a fenòmens i personatges rellevants del segle XX, com per exemple els Beatles, Sean Connery o Alfred Hitchcock, entre desenes de celebritats que sortien caricaturitzades a les vinyetes de la sèrie. Aquesta doble lectura va fer que els francesos es fessin seus els personatges ràpidament, sense ser obstacle per encisar públic d’arreu, especialment a Europa. A Catalunya, on es van popularitzar paral·lelament a Tintín, el gran rival del còmic familiar infantil francobelga, van triomfar ràpidament i ben aviat es van fer edicions en català. El grup Manel al seu tema Corrandes de la parella estable deia: “Jo sóc un fan de l’Astèrix i ella té tots els Tintins. Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”, fent referència a una dicotomia que ha arribat a ser clàssica: “Ser seguidor de Tintín o d’Astèrix.” És clar que molts aficionats, i aquest és el meu cas, gaudíem tant del reporter belga com del guerrer gal”. Sisa també el va incorporar a l’entranyable galeria de personatges de l’himne Qualsevol nit pot sortir el sol.

La història de creació dels personatges és prou coneguda, però transcendent per la dimensió que va tenir quan Uderzo i Goscinny buscaven un període històric per situar els personatges d’una nova sèrie. Van anar passant planes dels llibres d’història i quan van arribar a l’època de la colonització romana van trobar la forma de representar els francesos d’una manera mítica, però alhora casolana. El petit poble, situat al nord-oest de l’actual França, que podria coincidir amb la Bretanya, era un petit microcosmos on que daven retratats els principals arquetips de la societat de cada moment.

Un dels molts ingredients que ben sumats van fer que aquest còmic triomfés era la colla de personatges que envolten els dos principals protagonistes. Un de clau, a banda de Panoràmix, el saberut druida, és Idèfix, el gos d’Obèlix i que sovint sembla que té més seny que el seu amo. També els acompanyen Abraracúrcix, un valent guerrer que només tem una cosa a la vida: que li caigui el cel al damunt. A casa seva la que marca les directrius de per on han d’anar les coses és la seva esposa, Karabella. Els veïns que sempre estan enfrontats són el ferrer Esautomàtix i el peixater Ordenalfabètix. Tots plegats tenen les seves diferències, però hi ha dues coses que uneixen tot el poblat: la lluita contra els romans i fer callar el bard Asurancetúrix. Els noms solen adaptar-se a cada versió de les múltiples llengües a les quals s’han adaptat i també varien segons les traduccions.

Un dels altres trets bàsics de la sèrie és que els àlbums van alternant una història que passa al poblat i una altre a fora de les terres gal·les. Però com que tot Europa està dominada per Juli Cèsar, la presència dels gals està garantida, repartint cops a tort i a dret gràcies al preparat vigoritzant del druida que els dona una força extrahumana. A tots excepte a Obèlix, que és fort de mena, si més no des que de petit va caure en una olla plena a vessar del beuratge màgic.

Obèlix és repartidor de menhirs, que per a molts és una feina inútil però que posa en relleu la poètica del personatge tot i que els animalistes no el veurien ara amb bons ulls per la seva dèria de caçar porcs senglars; és clar que és per qüestions alimentàries en una època en què el veganisme només el practicaven els druides. Obèlix, de fet, és el gran protagonista de les històries d’Astèrix. Uderzo, en una entrevista que li vaig fer a Barcelona tot caminat Rambla amunt, em va dir: “Sense cap mena de dubte el meu personatge preferit és Obèlix; és d’una humanitat aclaparadora i expressa tota mena de sentiments.” En aquella ocasió em va explicar que els personatges no havien variat després de la desaparició de Goscinny. Uderzo va encarregar-se dels guions després de la seva mort i la sèrie ho va notar ja que Goscinny ha estat un dels grans escriptors europeus de relats per a historietes de tots els temps. La davallada de la fortalesa dels guions es va notar a poc a poc fins a arribar a l’últim llibre escrit per Uderzo, El cel ens cau al damunt, que amb la voluntat de retre un homenatge a Disney i al manga va acabar sent un estrany pastitx. A partir d’aquell moment es van fer càrrec de la sèrie el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad, que han continuat amb talent notable aquest llegat sense arribar al mestratge del duet Goscinny-Uderzo.