El conte
Rafel Nadal
El silenci
“Mai no havia sentit tan nítidament la pluja contra l’asfalt
Escolto per la ràdio un psicòleg que parla de l’angoixa causada pel silenci inusual de la ciutat; i de la confusió que poden provocar en algunes persones els carrers sense trànsit. Quina paradoxa, nosaltres que somiàvem una Barcelona tranquil·la i silenciosa, ara tenim ànsia pels carrers buits. Surto a la terrassa, al carrer de la Marina, i m’adono que potser té raó. El silenci i l’absència de cotxes m’encenen un senyal d’alarma, em recorden que alguna cosa no va bé. Passa un cotxe de morts; baixa del tanatori de Sancho de Ávila i va a buscar la ronda Litoral, camí d’algun dels cementiris de la ciutat. Els plàtans broten, se senten més ocells que mai. De lluny m’arriben els crits una mica enervants dels paons reials; me’ls imagino campant al seu aire, entre les gàbies i les tanques del zoològic, tancat al públic des de l’inici del confinament. Passa un altre cotxe de morts i penso que deu ser casualitat. Un colom camina tranquil·lament per l’asfalt del carrer buit. El vent aixeca blancalls al mar, entre les dues torres bessones del port olímpic. Una gavina plana davant de casa i es deixa caure en un dels fanals de disseny, que pengen alineats damunt de l’avinguda; es queda quieta, com un tros de fanal més. Passa un tercer cotxe fúnebre, sol, sense comitiva, com els anteriors, i penso que, efectivament, alguna cosa no va bé. Llavors la gavina aixeca el vol, cau damunt del colom i el fereix de mort.
A la tele han dit que plourà. Antigament, en dies com avui em trucava el pare i em feia saber els litres de pluja que havien caigut al poble, a Aiguaviva del Gironès. Una bona ploguda era una bona notícia perquè no em caldria baixar entre setmana a regar l’hort. Un home apressa el pas i gira cap a l’avinguda d’Icària; du la cara tapada per una mascareta. Ara un cotxe de morts puja Marina en sentit contrari, de mar cap a muntanya. Deu tornar de descarregar un fèretre al cementiri o al crematori. La gavina ha deixat el colom esbudellat al mig del carrer i ha volat, amb un vol elegant, poderós, fins a un terrat proper. Penso en la pel·lícula de Hitchcock. Els semàfors canvien de color cada quaranta segons i regulen un trànsit inexistent. Els núvols deixen la ciutat d’un color gris, trist, una mica malalt. A la ciutat de Girona solem dir que si la muntanya de Rocacorba porta mantellina, si està coronada pels núvols, no tardarà a ploure. A Barcelona, en canvi, no sé predir mai els canvis meteorològics. M’hi perdo. Baixa un altre cotxe de morts, seguit d’una ambulància de la Creu Roja. Amb l’Anna comentem que potser quan el trànsit és normal no ens hi fixem. Suposo que a Barcelona la pluja ve molt sovint de la banda de mar, pel port, impulsada per les llevantades; però també he vist tempestes que arriben primer pel Tibidabo i van baixant a poc a poc sobre la part alta de la ciutat, abans de descarregar a l’Eixample, sobre la Sagrada Família, i als barris mariners.
Passa una dona amb el gos lligat. Recordo la pel·lícula infantil i penso que, efectivament, els gossos i els amos s’acaben assemblant. Baixa un altre cotxe fúnebre. És llarg, d’un negre brillant, amb la inicial de la funerària pintada a la porta, en un gris clar molt elegant. Comença a ploure. A Girona també? Passaran setmanes abans no pugui baixar a l’hort. Mai no havia sentit tan nítidament la pluja contra l’asfalt. És migdia i el poc trànsit que hi havia s’ha esfumat. Tres o quatre coloms més caminen a saltirons damunt de l’asfalt. Picotegen alguna cosa. Passa un altre cotxe de morts de tornada. S’atura en un semàfor vermell, just davant d’una filera de xiprers altíssims; sembla un oli de Modest Urgell, pintat sobre un paisatge contemporani. Una gavina –la mateixa d’abans?– aleteja enèrgicament i es deixa caure damunt del fanal. Es queda quieta, com si es volgués fer invisible. El bec de les gavines sempre m’ha fet fàstic. De lluny són magnífiques, de prop semblen rates voladores. La boira ha tapat el mar, ja no el veig. Ara no passa cap cotxe. Ha deixat de ploure. El silenci és aclaparador.
El cotxe de morts ha arrancat, camí del tanatori. No tardarà a fer un altre viatge, penso, mentre em giro cap a l’Anna.
–Anem cap dins–, li dic. Aquí fora fa fred.