“Vull acabar una trilogia sobre el barri que es digui «Vides de Sants»”

Bé, aquesta és la segona novel·la en què apareix Sants, la primera és Fred als peus, que també és una ficció. La història de Sidonie té més d’un amant és totalment inventada i podria passar a qualsevol lloc.

A mi m’agrada molt escriure de Sants i voldria com a mínim fer-ne una trilogia que es digui Vides de Sants, i ja tinc pensada la tercera. La primera anava del nostàlgic que vol tornar a Sants; la segona, del que odia Sants, i la tercera, que estic pensant, és veure Sants des de la perspectiva d’una noia, perquè si passaven coses als col·legis de nois, déu-n’hi-do les que en passaven a les escoles de monges del barri.

Tot el decorat de la novel·la és real, tant a Sants com en altres indrets, però la resta és tot mentida. La faig transcórrer en una bona part al franquisme perquè em va bé per al relat. La història va néixer quan vaig llegir Quim Monzó, que citava la revista francesa Paris-Hollywood, una de les primeres publicacions eròtiques que tapava el sexe de les noies amb tinta xinesa de manera una mica barroera. I vaig pensar que amb tanta gent que hi havia al barri segur que hi havia algú que feia fotos per a aquesta revista.

No, podria passar a qualsevol lloc, però tot em lligava molt. De casa meva a la plaça Espanya hi havia set o vuit estudis fotogràfics, i tenim aquí els Maristes perquè un dels hermanos es casa amb la mare del protagonista de la novel·la. Tot lligava bé en la meva història.

Un noi que pensa que sa mare és infermera perquè treballa de nits, però és una prostituta, i el seu pare és un music de jazz americà que els va deixar. El noi va a escola als Maristes i la seva àvia és qui en té cura. Entra d’aprenent en un estudi fotogràfic d’un francès que en aparença és molt de l’Església però que a estones fa alguna cosa més que fer fotografies de batejos, comunions i casaments. El xicot, amb el temps, esdevé un fotògraf de fama internacional.

Insisteixo, es tracta d’una ficció en un marc que conec, i potser això ha portat que a la meva pàgina de Facebook hi hagi hagut qui m’hagi escrit compadint-me per la meva trista infància tot identificant-la amb la del protagonista.

Sidonie és el títol d’una cançó que cantava Brigitte Bardot a la pel·lícula de Louis Malle Vie privée. Es tracta de la banda sonora que marca el despertar sexual de Max Morrison, que és el xicot protagonista.

Perquè em semblava que era la cosa més moderna que podia sortir en un determinat moment. I perquè era la cosa més incomprensible del món. Per això ell fa la pregunta “El Fòrum... de què?” I quan li diuen “I ara soparà amb el president [de la Generalitat]”, ell respon “El president... de què?”.

Sí, d’entrada amago de què tracta aquest projecte que presenta al Fòrum en el seu retorn a la ciutat. Ho vaig fer perquè hi havia dues maneres de començar la novel·la: pel projecte o per la història del noi, i em va semblar que la història del noi tenia més força per arrancar la novel·la, que és una mica brutal: “El dia que em vaig assabentar que la meva mare es dedicava a la prostitució...”

Jo crec que s’ha de fer encara el gran llibre de la música dels anys setanta. Crec que l’Àngels Bronsoms n’està preparant un. És un període molt interessant i té dues parts. Una és el període del franquisme. Pensa que al concert de Jethro Tull, el seu promotor, Gay Mercader, era a la presó per un tema de drogues. Hi ha molt per explicar. O quan al primer concert dels Rolling Stones la policia va entrar a agredir la gent dins del recinte. En aquest mateix concert, Constantino Romero es va tornar amb un policia que l’anava a colpejar.