Retrat d’un nen Altament Sensible

Se sent rar, diferent de la resta. No pateix cap trastorn psicològic, ni cap patologia mèdica. Un nen salutífer. Malgrat això, té un tret de personalitat que la societat encara no ha definit, encara no ha estudiat (PAS), un tret que a ell el fa anar pel camí del pedregar. Les passa magres en situacions que per a la resta de nens són d’allò més normals.

Al camp, s’espanta quan l’herba li frega els turmells. A la platja, el posa molt nerviós la sorra a les sabates. I un cop a casa no suporta la llum que no és tènue, ni els teixits aspres. Uns teixits que per anar bé han de ser cent per cent de cotó. Rebutja els jerseis de coll alt. No suporta notar les costures dels mitjons, ni les etiquetes. Als quatre anys aprèn a llegir, i una de les primeres paraules que llegeix és Privata, la marca d’uns jerseis fabricats a Olot que li fan venir urticària degut a les etiquetes. Mirarà d’arrencar-les amb les dents de llet.

Al parvulari comença a quedar clar que no li fan gràcia les mateixes coses que a la resta de nens. És un bon nen, segons la mestra, un ben educat, que mai no dona guerra, però està massa tancat en la seva bombolla. ¿Es relaciona amb la resta de nens? Sí, però d’un en un. No li agraden els grups, ni les colles, i, encara menys, les multituds. És incapaç d’unir-se a l’alegria col·lectiva. Un dia, durant una festa d’aniversari, de sobte esclafeix a plorar. La mestra no se’n sap avenir. Res no justifica el seu plor. La mestra no sap que per a ell una festa d’aniversari és una sorpresa, i ell odia les sorpreses: trenquen la rutina que té ben apamada. Per si fos poc, el saturen tants estímuls nous, el sobreestimulen (sobreestimulació és un concepte clau). Tampoc sap, la mestra, que ell ha esclafit a plorar just en el moment en què s’ha rebentat un globus. L’estrèpit del globus en rebentar-se és massa fort per a les seves orelles, tan delicades.

Durant l’EGB, a l’Escola Pia d’Olot, acostuma a seure a l’última fila, amb l’objectiu de passar desapercebut. No obstant això, com que treu bones notes, els professors el fan sortir a la pissarra. Quan ell sent el seu nom de seguida es posa vermell, el cor li comença a bategar com un timbal, nota la suor freda que li perleja el front. I mentre va a la pissarra i agafa el guix, mentre escriu l’exercici, la frase, l’equació o la fórmula, sent tots i cadascun dels sorolls de la resta d’alumnes. Li fa l’efecte que té un radar més fi que la majoria. Durant l’estona en què escriu a la pissarra, el seu radar copsa una tos, un nas mocant-se, l’embolcall d’un caramel, un somriure sorneguer, un comentari xiuxiuejat a cau d’orella, o, el pitjor, la mirada de desaprovació del professor quan ell triga massa estona a acabar l’exercici. Però l’acostuma a acabar bé. Perquè és meticulós i perfeccionista, perquè treballa de valent. A casa els seus pares es fan un fart de treballar. La cultura de l’esforç. Una de les lliçons que li han ensenyat els capellans dels Escolapis és que en aquesta vida tot s’aconsegueix a base de sang, suor i llàgrimes.

Malgrat les bones notes, continua sentint-se lluny dels seus companys de classe. Continuen sense fer-li gràcia les mateixes coses que a ells. Per començar, les seves converses. La resta de nens tot el sant dia parlen de pets i culs, converses com més escatològiques millor, unes que per cert a Olot són el pa de cada dia quan s’apropa Nadal. Degut a la forta tradició pessebrística de la ciutat, la figura del caganer, i el fet de cagar, està en boca de tots. Ves a cagar, és una frase habitual. El que ell voldria seria tenir converses profundes (queda clar que és un nen que s’agafa massa seriosament a ell mateix). Però no pot tenir converses profundes amb els seus companys. A diferència de les nenes, que li semblen més interessants, més intel·ligents, amb els nens no hi ha res a pelar. Ni a parlar. L’ideal seria que a l’Escola Pia d’Olot hi estudiessin nenes. Si fos així, ell a l’hora del pati no s’avorriria com una ostra (ell, que no s’avorreix mai, ni quan està sol). A l’hora del pati no hi ha ni un sol nen que vulgui enraonar: tots volen jugar a futbol. Hi semblen obsedits, només tenen el Barça al cap. Però, malauradament, a ell el futbol no li fa ni fred ni calor. Per això no li queda cap altre remei que restar en un racó del pati, sol, llegint un llibre: ha descobert que als llibres hi troba els temes que li interessen. Però no pas, és clar, als llibres escolars. Ara mateix està llegint Kafka. També ha descobert que, si llegeixes, els altres et deixen estar en pau. Una forma acceptada socialment de parapetar-se, de protegir-se de l’excés de realitat. Ja ha decidit que quan sigui gran serà escriptor.