“La cacera de bruixes a Olèrdola va ser un episodi vergonyant”

Se’m va acudir de penjar cada dia una vinyeta del còmic que estic treballant, mentre durés el confinament. La idea era oferir dibuixos en primícia als meus seguidors, regalant-los un petit moment d’entreteniment i distracció enmig d’aquesta situació.

És clar. Sobretot perquè després dels primers quinze dies se’n van decretar quinze més, i quinze més..., i anem fent. He anat penjant no només vinyetes sinó també esbossos, treballs previs, apunts a llapis, aquarel·les... Fins i tot una breu retrospectiva de les meves obres.

Es tracta d’una història ambientada al poble d’Olèrdola, enmig de l’episodi de cacera de bruixes que va afectar Catalunya a inicis del segle XVII. Un moment vergonyant de la història dels nostres avantpassats, que mereix ser conegut amb tota la seva cruesa. Miro d’explicar qui eren les dones acusades de bruixes, perquè se les va encausar i quins motius tenien els qui ho van fer. Per entendre’ns, no estic fent una història de dones que tenen poders, que volen amb escombres, fan ploure quan els sembla i que es converteixen en gats.

És l’edat que comprèn més segles amb personatges i episodis ben documentats de la nostra història, amb diferència. Tot i així, he fet un parell de llibres ambientats a l’edat contemporània, quatre a l’edat moderna i un parell a l’antiga.

Tot arribarà, suposo. El tema de la Guerra Civil encara em remou l’estómac. I els més propers, encara més. El més contemporani és el que vaig fer a l’entorn de la figura de Pompeu Fabra. Amb la Gemma Pauné, la guionista, vam decidir acabar-lo l’any 1932, què és el moment en què Fabra veu la seva obra culminada. Ens va semblar que l’etapa de la guerra i l’exili no el representava prou i que es mereixia un final triomfador. Josep Pla va dir que Fabra és l’únic català a qui tots els catalans hem obeït plenament. Una manera genial d’expressar-ho.

El preferit sempre és el que estic treballant. Crec que és perquè, com si fos un actor que l’ha d’interpretar, me l’haig d’estudiar molt i m’acabo identificant amb ell. De fet, el construeixo en tots els sentits: li faig dir el que diu, li poso cara, expressió, i decideixo com ha d’anar vestit, donat que de la majoria de personatges que dibuixo no hi ha retrats conservats. Ara bé, tinc molt bons records de quan vaig dibuixar el comte Guifré, en Mir Geribert, l’Hug Roger III, en Rocaguinarda o en Villarroel.

Queden molts temes, encara. La pirateria del XVI m’agradaria. Som un país mediterrani i el tema és molt potent. Algun còmic ambientat a la prehistòria també donaria joc. O els inicis del sindicalisme. Ja ho veurem. Cada vegada m’interessa més treballar amb moments o personatges no gaire coneguts.

Crec que és més aficionat a la història. De fet, l’editorial Dalmau, amb qui publico, està especialitzada en temàtiques històriques. Tinc la sensació que he fet arribar més el còmic a lectors que no en llegien habitualment, que no pas la història a lectors de còmic. El còmic, al capdavall, és el mitjà. Un mitjà, per cert, que encara no es coneix prou.

La feina del dibuixant és molt tranquil·la i solitària. Amb poc contacte amb la gent. Per compensar això sempre m’ha agradat combinar aquesta ocupació amb algunes hores de docència. Actualment imparteixo classes a l’escola Joso de Barcelona i col·laboro en programes a favor de la igualtat d’oportunitats en alguns centres de secundària a través del Consorci d’Educació de Barcelona.

Porto trenta anys fent-ho i encara no he arribat a una conclusió, no ho tinc clar. Això passa en molts àmbits de la cultura, i especialment en el món editorial. Més que viure, aviat haurem de parlar de sobreviure. Evidentment, cada vegada és més complicat. I, de moment, no sembla que s’hi vulgui posar remei. Fixi’s quin enrenou s’ha creat per demanar que es destini a la cultura un 2% del pressupost de la Generalitat. Tan sols un 2%!