Més infern que glòria

CINEMA

De les pel·lícules bèl·liques èpiques als documentals de propaganda, passant pels al·legats pacifistes o moviments com el Neorealisme italià, la Segona Guerra Mundial va generar un gran volum de producció cinematogràfica, durant i després del conflicte, en tots els països implicats. Esteve Riambau, historiador cinematogràfic i director de la Filmoteca de Catalunya, reflexiona en una entrevista a aquest diari sobre el motiu: “La Segona Guerra Mundial es produeix justament en el moment de màxima esplendor del cinema clàssic, quan és l’entreteniment popular número 1. Juga un paper d’entreteniment durant la tragèdia de la guerra i un paper propagandístic.” En els anys posteriors, “la guerra es converteix en un tema assidu que l’espectador vol veure reflectit a la pantalla des de diverses perspectives”. Això explica que sigui “un tema tan prolífic a la pantalla”, segons Esteve Riambau, cosa que no passa amb la guerra del Vietnam: “Les pel·lícules són més contraculturals i crítiques, i el cinema comercial no comença a fer Appocalypse Now, Platoon i El caçador fins molts anys després, és un tema que la propaganda americana oculta.”

El conflicte va ser abordat des de cinematografies, punts de vista i intencions molt diferents. “Els alemanys, els soviètics i els japonesos van filmar. I dins els mateixos EUA hi ha diferents maneres per acostar-s’hi. Des de pel·lícules bèl·liques fins a produccions sobre la rereguarda com Casablanca, una pel·lícula perfecta sobre el conflicte polític de la Segona Guerra Mundial.” Esteve Riambau destaca els documentals de propaganda: “Washington va militaritzar Hollywood i va col·locar una sèrie de grans cineastes al front de documentals bèl·lics. El coordinador de tot això era Frank Capra, que va fer una sèrie titulada Per què combatem? amb cineastes com John Ford i George Stevens:el primer va fer pel·lícules sobre Pearl Harbour i Midway, i George Stevens filmar l’alliberament dels camps d’extermini nazi. Les imatges esfereïdores dels camps encara fumejants són del seu equip.” També hi va haver al·legats pacifistes. El director de la Filmoteca en destaca Aquesta terra és meva, dirigida per Jean Renoir que està exiliat a Hollywood, i protagonitzada per Charles Laughton, i Els millors anys de la nostra vida, sobre el difícil retorn de la guerra, de William Wyler. Un altre tema recurrent és l’Holocaust, tot i que “la imatge central, l’interior de la cambra de gas, no es va filmar mai”. “Només ho podien filmar els nazis i eren els últims interessats que allò es veiés. Quan s’ha intentat reproduir des de la ficció, és tan horrorós que el cineasta no s’hi atreveix.” “A La llista de Schindler hi ha la famosa escena de les dones despullades en una cambra que sembla de gas i després resulta que només és una dutxa, és una escena de gran catarsi que juga amb la complicitat de l’espectador.” També destaca un excel·lent documental, Shoah, “una gran epopeia sobre l’Holocaust sense un sol pla d’arxiu, juga amb la memòria històrica de com es reconstrueixen aquells fets”.Parlar del cinema sobre la II Guerra Mundial implica parlar també del cinema des d’un punt de vista més artístic. “Probablement les pel·lícules més importants no parlen dels grans episodis del conflicte, de vegades són petites anècdotes sobre les quals hi ha històries molt potents. Per exemple, sempre m’ha emocionat Au revoir les enfants, de Louis Malle, basat en una experiència personal, quan estava en un internat i un company jueu va ser descobert pels nazis. O per parlar d’un cas més recent, Dunkerque, de Christopher Nolan, que no és una gran pel·lícula per l’episodi que reconstrueixi, sinó per la forma com està explicat.”El ejército de las sobras, de Jean-Pierre Melville (1969), o el díptic de Clint Eastwood Banderes dels nostres pares i Cartes des d’Iwo Jima tampoc destaquen per parlar d’episodis rellevants.El final de la guerra va coincidir amb el naixement d’un moviment de gran influència: “El neorealisme italià neix en bona part de les cendres d’un país devastat per les cendres de la II Guerra Mundial. Roma, città aperta o Paisà són dues pel·lícules són reconstruccions de la història, en calent, molt reals.” Riambau també cita un documental del 1969 que va tenir un impacte extraordinari a França, Le chagrin et la pitié (La tristor i la pietat). “Marcel Ophüls es dedica a entrevistar i aclarir per què una part important de la població francesa va ser col·laboracionista. Això va causar un impacte extraordinari.” Són només uns exemples representatius d’alguns dels camins que va prendre el cinema en tractar la II Guerra Mundial. “Si anem a la lletra petita és inabastable”, diu Esteve Riambau./ B. Salvà

LITERATURA

Una gran diferència separa la Primera Guerra Mundial de la Segona Guerra Mundial: el pacifisme. Si els soldats alemanys havien abandonat, en molts casos, les armes a causa de les crides de la Internacional, la Gran Guerra va consolidar la Revolució Russa, que tindria un paper fonamental també en la derrota dels alemanys dos cops durant les batalles i la invasió nazi de la Unió Soviètica. Impossible resumir tota la literatura generada, però caldria accentuar Vida i destí, del periodista rus jueu Vasili Grossman, que va recrear el setge a Stalingrad de manera magistral, L’exèrcit nazi i les tropes soviètiques van signar una de les pàgines més terribles i lamentables de la història, però la història també és feta de les vides, dels sentiments, de les misèries humanes i de la bondat dels seus protagonistes en el marc de la batalla de Stalingrad, des de camperols fins a científics, des de soldats rasos fins a Hitler o Stalin. Des de l’altre angle m’agradaria recordar les novel·les de l’escriptor barceloní semioblidat Tomás Salvador, veterà de la División Azul, que té una novel·la excel·lent sobre la 250a divisió de la Werchmatch, en la qual destaca el valor com la solidaritat entre soldats enmig de la massacre i un clima bèl·lic d’una violència inusitada. Tots els països que van intervenir d’una manera o una altra han tingut escriptors, historiadors i, fins i tot, veterans com els escriptors esmentats. En el bàndol nord-americà també voldria destacar dos exsoldats, que van intervenir de diferent manera en els enfrontaments que van destruir ciutats i països, on va reaparèixer massives com l’Holocaust –recreat per Amat Piniella i Primo Levi– i la bomba atòmica. Deixant de banda memorialistes cèlebres, com generals aliats i escriptors de gran talent, com ara l’alemany Ernst Jünger, centraré la terrible guerra del Pacífic en dues novel·les com la inaugural Els nus i els morts, de l’histriònic Norman Mailer, i La delgada lína roja, de James Jones, basada en la batalla de Guadalcanal i que va tenir una fantasmagòrica adaptació cinematogràfica a càrrec de Terrence Malick. El The New Yok Times va considerar la novel·la de Mailer com la millor que s’havia escrit sobre la Segona Guerra Mundial. Obria la literatura a una nova visió i un nou tractament a través dels soldats d’infanteria enmig de la barbàrie. Res no tornaria a ser el mateix i els cants heroics d’altres temps esdevindrien laments. / D. Castillo

ART

Després de la Segona Guerra Mundial, Nova York va substituir definitivament París com a capital de l’art. El corrent artístic que va forçar aquest desplaçament va ser l’expressionisme abstracte, la primera avantguarda de matriu purament americana. En van ser els màxims exponents dos artistes d’una enorme sensibilitat: Mark Rothko, aferrat a una espiritualitat dramàtica, i Jackson Pollock, que amb els seus drip paintings va inaugurar una manera de pintar inaudita, esquitxant pintura sobre la tela estesa a terra, que emulava l’hecatombe de la bomba atòmica. Tots dos van tenir morts tràgiques (l’un es va suïcidar; l’altre, tant o més infeliç, es va morir d’accident de cotxe). Indiferent als significats profunds d’aquest art, el govern dels Estats Units els va instrumentalitzar per propagar la seva imatge de poder irreductible al món i, per descomptat, per contrarestar l’estètica del seu enemic, el realisme socialista soviètic.

Fins i tot Picasso va abandonar per sempre més París (després d’haver-hi viscut força tranquil durant l’ocupació nazi). A 60 anys llargs, es va traslladar a la Costa Blava per començar una etapa creativa impregnada de vitalitat mediterrània. El món havia canviat com un mitjó però ell continuava sent l’artista més respectat i un dels més obertament compromesos amb la dignitat i els drets humans. El 1949, el poeta Louis Aragon el va visitar al taller i va triar un dibuix seu d’un colom blanc com a símbol del primer Congrés Mundial de la Pau. Malgrat tot, el París post-bèl·lic no va ser pas un desert cultural. Molts artistes estrangers van continuar-hi peregrinant. Entre aquests, els talents de les que serien les segones avantguardes catalanes, que acabarien emergint a finals de la dècada enmig de l’espessa boira del franquisme. La figura principal de la represa de la modernitat al nostre país va ser Tàpies, que va emprendre el camí de l’informalisme, la versió europea de l’expressionisme abstracte. / M. Palau

TEATRE

En l’aspecte teatral, les conseqüències de la Segona Guerra Mundial van traslladar d’un teatre de militància com el de Brecht (Els fusells de la senyora Carrar, inspirada en la Guerra Civil) al de la incertesa i destrucció de les formes amb el teatre de l’absurd (de Samuel Beckett i Eugene Inesco). La trama clàssica (plantejament, nus i desenllaç) esclata; els personatges psicològics són ombres dels d’èpoques passades. Són ànimes solitàries que viuen desesperadament i que confien resituar-se en un món que ja no comprenen.La cantant calba (estrenada el 1950), de Ionesco, és el títol que marca el nou cicle. La situació quotidiana es llegeix des d’una mirada absurda i convertint, per moments, les rèpliques amb una expressivitat fonètica. Dies feliços (1960), de Beckett, és una referència inequívoca d’aquest món hostil. Molt més tard s’han fet altres aproximacions més clàssiques a fets històrics: ficcions teatrals de fets reals. A Catalunya, per exemple, Gerard Vázquez parla a Uuuh! (TNC, 2005) de la possible actuació de Charlie Rivel en l’aniversari de Hitler o la del soldat anònim de la I Guerra Mundial: Fang a les costelles, (TGB, 2015). / J. Bordes

MÚSICA

La destrucció, als Estats Units, de milers de masters emmagatzemats en discogràfiques i emissores de ràdio per extreure’n cobre i alumini i destinar-lo a la construcció de material de guerra, un magnicidi cultural de primer ordre, exemplifica fins a quin punt la Segona Guerra Mundial va tenir conseqüències en la música. L’Holocaust, com assenyala Alex Ross en l’imprescindible El ruido eterno / Escuchar el Siglo XX a través de su música (Seix Barral), no únicament va posar fi a la vida de milions d’individus, sinó amb l’extermini de les escoles de composició sorgides a Berlín, Viena i Praga en el període d’entreguerres. I l’impacte del conflicte va posar-se obertament en relleu en composicions d’autors com Xostakòvitx (que va començar a escriure la Setena Simfonia a Leningrad durant el setge), Benjamin Britten (que el mateix estiu del 1945, després d’haver triomfat a Londres amb Peter Grimes, va protagonitzar una breu gira en la derrotada Alemanya) i Béla Bartók (profundament afectat, com tants altres creadors, per un exili forçat als Estats Units). / G. Vidal