Com a actor, ha hagut d’ajornar la seva representació a L’home de la flor als llavis a l’Akadèmia. Com a president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (Aadpc) (i de ConArte, la sindical d’actors estatal), se li ha girat molta feina. Va presenciar astorat com el ministeri desoïa les demandes del sector, durant prop de dos mesos. Els intèrprets viuen en una precarietat urgent. Ell mateix en va ser testimoni quan va fer públic que treballava de cambrer l’estiu del 2013 a l’Antaviana de Figueres, tot i ser actor de tele i teatre.
El govern ha donat sortida a la intermitència, però van començar a reivindicar-ho formalment el 2006, amb l’estatut de l’artista? I ja se’n parlava abans, diu l’actor Ferran Utzet...
Tots els que havien estudiat a França venien parlant-ne. Per a nosaltres, allò era com el Paradís. El 2006 vam començar a parlar de l’estatut de l’artista, que incloïa, sí, la intermitència.
L’estatut de l’artista ja hauria d’estar desenvolupat des del gener del 2019?
Sí, es va aprovar el 28 de desembre del 2018 al Congrés dels Diputats. Ara per ara s’havien aplicat alguns aspectes parcialment, com per exemple permetre que els creadors puguin compatibilitzar els drets d’autor amb la jubilació. També que els actors podíem pagar 4 euros diaris a la Seguretat Social per seguir cotitzant quan se’ns acabés el contracte, i que això havia de servir per a l’atur i la pensió de jubilació. Ara s’ha avançat, amb la intermitència. Però encara queden molts aspectes de l’estatut per desenvolupar.
Els tècnics no hi entren, en aquesta intermitència. Es negociarà perquè hi accedeixin?
Aquest és un cas curiós de desigualtat entre els mateixos tècnics: els que treballen a l’audiovisual, quan són contractats, cotitzen en el règim especial d’artistes i tenen reconeguda la mateixa intermitència; mentre que quan són contractats per a les arts escèniques i la música, ho fan dins del règim general. El perquè hi ha aquesta diferència entre ells, no ho sé i no ho puc respondre. El que és evident és que l’últim reial decret no recull totes les peticions del sector i s’està treballant perquè es corregeixin les mancances.
El suport per a l’atur i per a reduccions fiscals en mecenatge és indubtable, però es parla d’un pla de 76 milions d’euros i no hi són, realment, perquè 14,5 ja estaven assignats abans de la Covid i perquè 20 són per permetre un riu de crèdits (per valor de 780 milions!).
Totes les administracions belluguen les partides i ho justifiquen com els va bé. A Calafell han decidit traspassar tots els euros de Cultura per a aquests mesos a acció social (que segur que ho necessiten) sense dir què faran amb totes les accions culturals programades afectades per la Covid-19.
Per què està tan mal vista l’ajuda a la cultura? Potser perquè no se la integra com a valor fix de l’estat del benestar?
Suposo que és perquè encara hi ha la percepció que la cultura ha de ser gratuïta, però no es pensa en tots i totes els i les que treballen a la cultura i per a la cultura. Abans de res, hem d’aconseguir el percentatge del 2% al pressupost de la Generalitat. A l’Estat no arriba ni a l’1%. És ben diferent a Alemanya, que van donar 50 milions només per a les arts escèniques i moltes altres ajudes per als seus artistes, o el British Council, que ha posat 174 milions d’euros (160 milions de lliures) a la cultura per salvar la crisi de la Covid.
On queda l’actor darrere de tanta paperassa?
Ho compagino. Havia de representar un Pirandello al Teatre Akadèmia. La meva feina com a actor em permet conèixer el sector. Ara cada cop tinc més coneixements laborals, fiscals...
Tots els actors s’han de sindicar, a Anglaterra. És adequat?
Així podríem anar tots a l’una, podríem tenir més força a l’hora de negociar convenis i millores laborals, fiscals, de Seguretat Social... Les administracions han de tenir un interlocutor. Els convenis laborals aprovats valen per a tots. Tothom coneix les condicions i es poden respectar.
I què pensa dels manifestos?
Evidentment, tothom té dret a expressar i demanar el que cregui i adherir-se on vulgui, però cal no donar informació parcial. L’administració ens pregunta per què es fan unes demandes quan s’estan activant els paquets d’ajudes extraordinàries per aquest moment que estem vivint; els nostres afiliats estan informats. Potser estem saturats d’informació. Ara encara hem d’aconseguir que es tingui en compte la retroactivitat, que no es compti de zero com també s’ha decidit en altres sectors per aquesta situació d’emergència.
Quan començarà a ser efectiu?
Volem que sigui immediatament. Les treballadores de la neteja van trigar tres setmanes perquè se’ls habilités a l’Inem. La nostra situació és molt específica i ens agradaria que hi hagués una finestreta única, funcionaris especialitzats en les arts escèniques. Perquè, si no, cada cop és un garbuix. Ara, per exemple, demanen que es justifiquin els contractes amb uns documents, els TC4/5, que es van deixar de fer servir el 2009!
I al teatre, com s’hi tornarà?
Amb moltes ganes, però ho veig molt complicat, tant per a una empresa pública com privada, amb un aforament del 30%. Per exemple, als grans musicals hi ha un gran nombre de professionals, entre músics, tècnics, actors, personal de sala, i cal omplir grans teatres per al lloguer i per pagar els treballadors. L’alternativa no hauria de ser com el 2008, que es van reduir els repartiments. Avui és una incògnita com resoldre els protocols de seguretat per evitar infeccions. Es podrà anar amb guants als camerinos, però com s’actuarà a l’escenari? Amb mascaretes a l’escenari només podríem interpretar El dret d’escollir! És molt complicat quatre actors treballant en els 20 metres quadrats d’alguns escenaris. I vigilant que hi hagi prou espai de circulació entre tots els actors.