Un dels més grans
Michel Piccoli, mort el passat 12 de maig als 94 anys, va treballar amb bona part dels millors cineastes francesos i va ser un dels actors preferits de Luis Buñuel
A Habemus Papa, film de l’italià Nanni Moretti del 2011, Michel Picccoli interpreta un vell cardenal que, en ser elegit com a pontífex suprem, reacciona espantat davant la responsabilitat (i la incapacitat de dur endavant les reformes que creu que necessita l’Església catòlica) i fuig del Vaticà deambulant per Roma mentre recorda que va voler ser actor i li revenen al cap els diàlegs de La gavina, de Txèkhov. Aquest personatge i la manera com l’encarna, amb una commovedora fragilitat i a la vegada enteresa, fa pensar en el comediant de Je rentre á la maison (2001), del portuguès Manoel de Oliveira, que, en un descans de la representació de la peça de Ionesco El rei mor, sap de la mort accidental de quasi tota la família (l’esposa, la filla, el gendre) i, havent assumit la custòdia del seu petit net, fa passejades per París amb les quals, a poc a poc, va reenganxant-se a la vida amb un dolor que no se n’anirà mai. M’atreviria a dir que semblaria com si, amb aquests dos personatges, Piccoli revelés al final una vulnerabilitat, una tendresa i una delicadesa (sense sentimentalisme, però) que podien amagar el seu rostre viril i la contundència física. Tanmateix, sovint ja hi havia un gest de malenconia.
Un actor teatral i un altre que ho volia ser són, doncs, possiblement els dos últims grans personatges dels molts que va encarnar Michel Piccoli, que, com va anunciar ahir la família, va morir fa una setmana als 94 anys (havia nascut a París el 27 de desembre de 1925) a causa d’un infart cerebral. De fet, com tants d’altres, venia del teatre (on sempre va anar retornant) per convertir-se durant més de sis dècades en una figura fonamental del cinema europeu. Això treballant amb molts dels grans directors francesos de diverses generacions (Renoir, Clair, Melville, Godard, Demy, Varda, Rivette, Cavalier, Sautet, Doillon, Carax) i d’altres europeus, entre els quals destaquen Buñuel i Ferreri.
Amb Luis Buñuel, al qual li devia agradar perquè Piccoli tenia un rostre noble on podia insinuar-se la perversitat, va començar fent de capellà a Le mort en ce jardin (1956), va intentar seduir una serventa geperuda a Diari d’una criada (1963) dient-li “jo crec en l’amor fou” i, abans de convertir-se en un dels representants d’El discret encant discret de la burgesia, va delatar Séverine (Catherine Deneuve) dient-li al marit que es prostitueix a Belle de jour (1966). Per cert, quasi 40 anys després, Oliveira va fer que els dos personatges (amb Bulle Ogier substituint Deneuve) es retrobessin a Belle toujours. Amb Marco Ferreri va rodar sis pel·lícules, entre les quals la mítica La grande bouffe (1973), en què quatre burgesos es tanquen per menjar i beure fins a rebentar junt amb unes prostitutes que fugen, a excepció d’una (Andrea Ferreol) que sobreviu. Piccoli ha estat l’últim a morir dels quatre actors emblemàtics del cinema europeu (els altres són Marcello Mastroiaani, Ugo Tognazzi i Philippe Noiret) que van representar aquell suïcidi gastronòmic.
Modern cavernícola
El mateix 1973 en què Piccoli va fer La grande bouffe també va participar a Themroc, una pel·lícula de culte en què encarna un obrer que es rebel·la contra la societat moderna convertint-se en un cavernícola urbà, i Les coses de la vida, un dels films en què s’entreveu el gest malenconiós de l’actor a través d’un personatge que, moribund en un hospital després d’un accident de cotxe, rememora la seva relació (i el dilema) amb dues dones. Un dels dos films amb la bella i trista Romy Schneider (l’altre és Max i els traficants de ferralla) que va fer amb Claude Sautet, director que per alguns va heretar la qualité francesa contra la qual es van rebotar els crítics de Cahiers du Cinéma convertits després en els cineastes de la Nouvelle Vague. Entre aquests, Piccoli va treballar amb Godard a Le mépris, una de les meditacions del director sobre el cinema, assumint-hi un escriptor/guionista en crisi amb la seva dona (Brigitte Bardot); va fer-se amic de la parella Jacques Demy-Agnès Varda interpretant amb el primer Monsieur Simon Dame (propietari d’una botiga de música com una forma d’homenatge del director a l’actor, fill de músics) a Les demoseille de Rochefort (1966) i, el mateix any, participant en un fracàs, Les criatures, de la segona que es va repetir 30 anys més tard quan va encarnar un personatge que representa al mateix cinema a Les cent i una nits de Simon Cinema”; i, molt temps després de la Nouvelle Vague, va trobar-se amb un altre dels seus directors, Jacques Rivette, per interpretar un dels seus personatges més memorables entre la franquesa i el misteri: el Frenhoffer modern que, a imatge i semblança d’aquell de L’obra mestra desconeguda, de Balzac, retrata una model (Emmanuelle Béart) amb la consciència que fracassarà.